[Per Marc Argemí, periodista]
Li faig un regal útil o li compro quelcom luxós però innecessari? Si gasto menys pensarà que l’estimo menys? Faig un regal gros o un regal petit? I si l’important no és l’objecte material sinó l’afecte que em porta a regalar, per què ens escarrassem tant a cuidar els regals fins al darrer detall?
Per Nadal ens fem regals els uns als altres, sí, en un ritual social que resisteix les modes i les crisis. I per més que ho hàgim fet moltes vegades, el fet de regalar sempre exigeix una inversió de temps inexcusable per escollir, i la incertesa de no saber mai del cert si la compra feta agradarà o no al destinatari. Probablement, la societat de consum ha provocat que posem l’accent en la materialitat de l’obsequi, però el fons de la qüestió es remunta a una tradició molt més lligada les relacions que tenim els uns amb els altres. El fet religiós que es commemora ho demostra més del que no pensem. En efecte, des de la perspectiva cristiana, el Nadal és el naixement de Déu que es relaciona amb nosaltres: es fa infant per portar-nos la salvació. El regal és una relació, una experiència, més que un objecte.
Entre altres coses, és per això que aquestes dates es veuen oportunes per fer donatius per alleugerir mals socials i ajudar les persones desafavorides: n’hi ha prou de pensar, per exemple, en el Gran Recapte del Banc dels Aliments o la Marató de TV3. Regalar vindria a ser una mena de símbol o demostració de la importància que donem a la nostra la relació amb la família, els amics o –en aquests casos– els desfavorits. I és també per això que, des del punt de vista merament pràctic, el fenomen del fer i rebre regals té una gestió complexa, que científics socials d’arreu del món han intentat explicar des de la recerca.
Per exemple, l’aposta ha de ser per la qualitat o per la utilitat? Segons un estudi del 2018, els regals pràctics i de fàcil ús provoquen una proximitat psicològica més gran entre donant i receptor que els regals centrats en una cosa desitjada per la seva qualitat. Si, en canvi, mirem les dimensions de l’obsequi, ja als anys 80 un altre investigador –després d’observar com es regalaven coses per Nadal a una vila de l’estat d’Indiana– va concloure que la majoria de regals estan escalats a la relació formal que tinguin donant i receptor: regal més gran, proximitat major. I també, compro com si fos per a mi, o no? Una recerca constata que quan comprem un regal per a algú acostumem a fer més despesa de temps i diners que si comprem per a nosaltres. I un altre estudi demostra que gastar diners en altres té un impacte en la nostra felicitat més gran que gastar-se diners en un mateix.
Tot això, d’altra banda, està condicionat a com s’interpreti el regal pel receptor. Entendrà el tipus de relació que vull demostrar? Mary Finley, de la Universitat de Califòrnia, va afirmar que el receptor pot atribuir al donant tres intencionalitats a l’hora de regalar: interès propi, seguir una norma social o mer altruisme. Depenent de quina sigui l’atribució, el receptor sentirà més o menys satisfacció i se sentirà amb més o menys obligació de correspondre.
Sigui com sigui, la gran pregunta d’aquests dies és: quin és el regal perfecte? S’acaba de publicar un darrer estudi que mira de donar-ne resposta. Després de 35 entrevistes en profunditat, les investigadores arriben a la conclusió que allò que les persones considerem “millors regals de les nostres vides” solen estar associats a experiències inoblidables i que canvien la vida. Roda el món i torna al Born: el regal perfecte, doncs, no és un objecte, sinó alguna cosa que impacta molt més en la pròpia vida que quelcom material. Com una experiència. No és aquest, al capdavall, el sentit original del regal que és el Nadal?
