[Per Maria Salut Renom Llonch, professor de secundària i batxillerat]
‘Instants per recuperar la calma’ és el títol d’un seminari que vaig impartir durant uns anys amb alumnes de segon de batxillerat. Consisteix a dotar els alumnes d’eines i estratègies de relaxació i meditació per utilitzar en moments en què els dominen els nervis, la por, la inseguretat, la indecisió, o la poca autoestima, i puguin viure’ls i transcendir amb serenor. Segon de batxillerat no és un curs senzill, els alumnes a vegades no saben com gestionar-lo, i com que viuen en un brogit constant, encara els ho dificulta més.
Impartir el seminari per a mi era un regal; per a ells, rebre’l, em sembla que també. Durant dues hores setmanals, ho aparcaven tot i es dedicaven a ells mateixos. I a través d’un recorregut lent per diferents exercicis de respiració, tècniques de relaxació i meditació, s’endinsaven en el seu interior, s’observaven, s’escoltaven i prenien consciència de la seva pròpia veu. Moments de calma i silenci compartits. Un petit tastet de tècniques per apropar-se al seu interior, per ajudar-se a ells mateixos a estar més tranquils, per embolcallar-se de serenor i a actuar amb més assertivitat. Per ser més conscients i agraïts.
Potser és una utopia pensar que també des de l’escola hauríem de poder transmetre als alumnes la importància de mirar endins i d’intentar viure amb calma, ara que estem en una era en què l’exterior ens domina, ens atrau, ens hipnotitza. Una vida de presses, moviment constant, soroll. On domina el verb fer. I la lentitud amb prou feines té espai per sobreviure.
No només a l’escola, però també des de l’escola, es podria incloure el silenci com a valor a treballar per ajudar els alumnes a cultivar la mirada interior. Perquè a vegades no saben què significa escoltar-se, i d’altres, segons l’edat, no volen ni aturar-se perquè els fa por allò que el silenci els pot dir. Perquè comencen a percebre que el silenci els parla. Que els comunica molt més que les paraules dites. Que els fa ensopegar amb estats d’ànim i sentiments que no esperaven. I a vegades els fa por, els és incòmode, no l’atenen i l’omplen d’exterior. Però el silenci els seguirà parlant encara que l’evitin.
El silenci és bàsic per al procés de construcció personal. “Els ulls són cecs, cal cercar amb el cor”, ens diu el Petit Príncep. Calen moments de silenci per mirar endins, encarar qui som, què volem, per conèixer-se, i entendre’s a un mateix. Cal calma per descobrir els talents, les virtuts, acceptar les mancances i encarar el futur amb molta més seguretat i decisió.
El silenci ajuda a saber escoltar, a saber observar i a comunicar-se amb els altres i també amb un mateix, a ser més receptius a les necessitats dels altres i a les pròpies. I si tenen el coratge d’atendre el que els diu la seva veu, potser seran més capaços de viure amb sinceritat i es mostraran tal com són sense por ni prejudicis quan els altres també ho facin.
El silenci és quietud, calma, sentir i contemplar la bellesa.
Si “l’essencial és invisible als ulls”, com diu el Petit Príncep, crec que des de l’escola hauríem d’integrar moments o activitats que potenciessin aquest valor. I potser podríem anar més enllà i reflexionar sobre com aconseguir que les escoles fossin espais de calma, atès que la tranquil·litat afavoreix els aprenentatges.
Sé que és un tema complex. Tanmateix, no hem d’oblidar que val la pena acompanyar l’alumnat en aquest camí de descoberta interior per tots els beneficis que els aporta.
És una assignatura pendent, no sé si de la societat, de l’escola o de les famílies, però si estem d’acord que el silenci realça el que hem viscut, què en farem de tants coneixements i experiències si no els podem assaborir i viure en pau?
