Diego Paqué, és un cantautor difícil d’etiquetar perquè té un estil molt singular i una visió de l’art que no accepta els esquemes convencionals. Amb la seva germana, la periodista Leonor Paqué, van fundar el 2015 l’Associació Latiovisual. Des de fa quatre anys que toca amb el grup de música popular La Guingueta, però les seves arrels musicals són el flamenc que ha passejat per tot Espanya i Europa. A principis de desembre va estar a l’Espai Àgora de Sabadell on va oferir un recital en benefici de la Marató de TV3.
En una entrevista vas dir que cada cop era més difícil posar-se davant del públic.
Totalment. A mi m’agrada molt la gent. Confio molt amb les persones però cada cop, un es vol conèixer millor a si mateix, sobretot si ets artista, cal que siguis honest. Com artista també has de ser honest amb tu mateix. El tarannà artístic té tendència a la intimitat i a vegades la utilitzes per connectar amb el públic. D’altres però no et ve de gust compartir temes molt íntims amb el públic, perquè són coses molt teves.
Però en aquest país es venera l’artista
En aquest país es venera molt l’artista i poc la feina que fa. A mi no m’interessa que em valorin a mi, sinó al meu treball. Cada cop és més difícil aconseguir que no em vinguin aplaudir sinó a compartir lameva música.
Diego Paqué neix al País Basc però es cria a Andalusia i acaba a Catalunya. Don surt la teva música?
La meva música ara és de molts llocs. He conegut moltes cultures i molta gent. Però les meves arrels musicals s’originen a casa meva. Els meus pares tenien un bar. La mare sempre cantava. I jo també. Em vaig cultivar entre aquests sons i les olors de les cassolades de la mare.
Hi ha qui insisteix a definir-te com a músic. Què li diries?
Les meves arrels vénen del flamenc però actualment tinc amics nascuts a París que estan fent jazz amb tendències de Brooklyn. Jo no vull ser més diferent que ningú però crec que l’estil està a com un canta i toca.
Diego Paqué l’hem vist actuant i acompanyant altres artistes?
Si, m’agrada molt, tota classe de músics. Jo no tinc perjudicis. Això m’ha permès descobrir moltes coses. Treballo amb gent que toca hip hop, música electrònica, folklore.
Que li queda per fer, on li agradaria actuar?
Home, no he estat mai a Nova York. També m’agradaria anar a Tòquio, a Turquia. Són llocs on m’agradaria portar la meva música. M’agradaria que em sorgissin projectes on pogués encaixar el meu estil.
Te una productora, Latiovisual Cultura amb la seva germana periodista. Fan de tot, estenografíes, acompanyament musical, documentals…
Sí, i aquesta col·laboració m’ha servit per no tancar-me en un món petit. És una font d’inspiració, ens retroalimentem respectivament. Arribar a molta gent i que serveix per a alguna cosa.
Sempre diu que la seva germana li ha fet canviar la visió sobre les dones.
La meva germana m’ha donat una perspectiva molt necessària de la dona, a través d’ella. La d’una dona activa, que es preocupa per ser dona i després mare, per saber com és en la seva sexualitat, en la seva vida. I aquesta visió, m’ha arribat en una època clau de la meva vida. Jo em vaig criar en un dels pobles més feixistes d’Andalusia. Encara ara quan hi vaig, alguns amics i amigues,segueixen tenint uns cànons molt conservadors. La meva germana em va salvar d’aquest ambient.
Ha publicat dues maquetes i cinc discs. Que estàs fent ara?
Estem intentant treure un vinil. És l’única cosa que en l’àmbit discogràfic no tinc. I després tinc en mans un projecte que recito en català, aquest català fluid que tinc jo… Sobre poetes i poetesses catalans. Ho he fet fins i tot a Madrid.
I com va anar?
És interessant com reaccionen a la fonètica. Per exemple: la paraula els dits, els fa molta gràcia. Molta gent que em venia a veure, els havia agradat però explicaven que mai havien provat de llegir en català. Jo els deia que segur que havien provat de llegir en anglès i francès i que el mateix podien fer amb el català.
