JOAN MARCET

Eleccions, judici i sentència

[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]

Quan s’apropen els darrers dies de l’any, no es pot evitar fer una mirada enrere, un breu balanç d’allò més significatiu que ha marcat l’any que s’escola, sigui en el terreny econòmic, social, cultural o polític. I no hi ha dubte que en aquest darrer àmbit, el polític, dos fets han acaparat l’atenció ciutadana al llarg de tot l’any: la successió d’eleccions, i la celebració del judici als dirigents independentistes i la consegüent sentència.

Sobre el primer element, les eleccions generals d’abril, europees i municipals de maig, i novament generals de novembre, s’han escrit i comentat moltes i molt diverses qüestions. Queda encara per fer durant els propers mesos una exhaustiva anàlisi acadèmica, que ens donarà una aproximació més clara i científica sobre les transformacions electorals del panorama polític espanyol.

Però els resultats de les diverses eleccions, si bé semblen confirmar el canvi dels mapes polítics europeu, espanyol i català, encetat ja fa quatre o cinc anys, no acaben de trobar ni conformar escenaris polítics suficientment clars i estables. Només cal veure la impossible formació de govern després de les eleccions generals del mes d’abril, les dificultats i retards en la conformació de la nova Comissió Europea, i els entrebancs i complicacions que encara vivim en el procés d’investidura d’un nou govern després de les eleccions recents de novembre. L’ombra d’una nova repetició d’eleccions, d’unes terceres eleccions generals, no ha acabat de dissipar-se del tot.

En l’àmbit municipal més proper, el resultat de les eleccions ha produït un canvi de majoria en el consistori sabadellenc, que tot just comença a mostrar uns primers i decidits passos de la mà de la nova alcaldessa, Marta Farrés, i de l’equip que l’envolta, després de l’acord entre el PSC i Podem.

Publicitat

El segon gran fet de l’any, l’anomenat judici del Procés, ha omplert dos moments ben diferenciats. El primer, durant les llargues (i sovint tedioses) sessions de la fase oral del judici en el Tribunal Suprem durant quatre mesos, entre febrer i juny, encavallant-se amb les conteses electorals d’abril i maig. El segon, a partir del coneixement de la sentència el 14 d’octubre, també a l’estela del procés electoral de novembre.

Si les sessions del judici en el Tribunal Suprem, retransmeses en directe i seguides per diverses cadenes de televisió, concitaven l’atenció esporàdica de la ciutadania en funció de l’interès de les persones que declaraven, del contingut de les declaracions, i de les proves que s’examinaven; el coneixement i difusió de la sentència derivada d’aquest judici –una sentència que va deixar insatisfet gairebé tothom per motius diferents– va produir un conjunt de reaccions, opinions, i manifestacions massives de signe divers (en alguns casos, amb una expressió violenta totalment rebutjable), i que encara avui perduren com a mostra de la difícil digestió de la sentència.

Encara que quedi un possible i llarg camí judicial per recórrer, políticament s’ha de treballar ja per trobar una sortida al conflicte que tenim plantejat, i que cal afrontar amb obertura de mires i amb generositat, fora de l’àmbit judicial. Des de les forces polítiques i des de les organitzacions socials no es pot estar atiant més el foc, ni emparant actituds que ultrapassen els límits de la legítima protesta, ni es pot abonar la utilització sectària de les institucions de tots. Com s’ha assenyalat en alguna ocasió, la desobediència civil no pot esdevenir desobediència institucional, ni confondre’s amb les extravagants teories de l’acció no-violenta.

El 2020 ha de deixar pas a “la política”, no com a tòpic, sinó com a realitat. Conformació de govern a Espanya al més aviat possible, i tots els fronts i àmbits de diàleg que calguin per superar el conflicte polític i de convivència que pateix Catalunya.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top