JOAN BRUNET I MAURI

Des de Sabadell… en positiu

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

Titlleu-me d’il·lús. Però és el cas que amarat possiblement per l’esperit nadalenc d’aquests dies juntament amb l’inici d’un nou any en què per ser nou tot és possible i amb la constatació que de nosaltres, els sabadellencs, se n’ha parlat a fi de bé des de TV3 i des d’altres mitjans de comunicació, no he pogut evitar sentir-me assaltat per una mena d’atac d’optimisme i d’orgull local. I és que no deixa de ser una novetat a destacar que des dels mitjans de comunicació amb seu al barri marítim de Sabadell es parli de nosaltres i que se’n parli bé, acostumats com estàvem que quan se’n parlava, gairebé sempre era per narrar fets i situacions que no ens abelleixen gens ni mica.

Davant aquesta meva afirmació, el lector es preguntarà per què i quan s’ha parlat bé de Sabadell en els mitjans de comunicació els darrers dies. Per respondre a aquesta qüestió em valdré de tres fets culturals, impregnats d’aires sabadellencs, que han merescut l’atenció de la tevetres els darrers dies. Fets que tothom pot recuperar i visionar si els busca a la pàgina de TV3 a la Carta a través d’un navegador d’Internet. Allà hi trobarà dues produccions i una informació emeses per la Televisió de Catalunya els dies 28 i 29 de desembre, que per excepcionals han estat la causa del meu subidón d’optimisme local. La primera de les dues produccions és el documental Estem voltats de pocavergonyes del qual en són autors Clara Soley (directora i guionista) i Rafel Uyà (realitzador), emès pel Canal 33 la nit del 28 de desembre. Un documental que, prèviament, havia estat projectat en dues ocasions als Cinemes Imperial, exhaurint-ne les localitats, i del qual s’anuncien noves projeccions per als propers dies a Sabadell i també a Barcelona. Estem voltats de pocavergonyes és un treball precís –promogut pel col·lectiu Amics de Pere Quart en ocasió de la commemoració dels 100 anys de la Colla de Sabadell–, que al llarg de pràcticament una hora explica de manera entenedora els orígens i les vicissituds protagonitzades pel grup heterogeni d’intel·lectuals i artistes locals que, encapçalats per Joan Oliver (Pere Quart), Francesc Trabal i Armand Obiols, revolucionaren el panorama cultural sabadellenc dels anys 20 del segle passat i, de retruc, el de l’anquilosada cultura catalana d’aquells pretesos feliços anys.

La segona producció té com a protagonista l’òpera L’enigma di Lea, de la qual n’és autor el musicòleg i compositor sabadellenc Benet Casablancas, musicalment treballada sobre un text del filòsof Rafael Argullol. L’òpera fou estrenada i enregistrada al Gran Teatre del Liceu el mes de febrer passat i emesa per TV3 la nit del 29 de desembre. L’estrena va merèixer el fervor de la crítica, tal com ho denota que el crític Javier Pérez Sens des de les pàgines d’El País afirmés que l’estrena de L’enigma di Lea havia estat memorable, ja que es tracta d’una “òpera en tota la dimensió que endinsava les seves arrels en Monteverdi i que cercava l’emoció a través del cant”. Un altre crític, Manel Haro, va escriure que “la música de Casablancas és avantguardista, moderna, però sense abusar de les estridències ni dels artificis”, per afegir que es notava “que la composició està al servei del text, que escriptor i músic han treballat junts intensament”.

Finalment, la informació que va contribuir al fet que jo acabés l’any en bona harmonia té a veure amb el tradicional Festival de Valsos i Danses que des de fa 30 anys programa  l’Orquestra Simfònica del Vallès; concert que enguany va merèixer més atenció que no pas en anteriors ocasions en els TN (migdia i vespre) de TV3 del diumenge 29. I no n’hi havia per a menys, ja que el programa del concert, a més de ser més popular que mai, es veié arrodonit per la direcció que en va fer Andrés Salado (Madrid, 1983) –un dels directors espanyols més joves i amb més futur–, que va imprimir un dinamisme inusual a les peces interpretades i que va posar-se el públic a la butxaca ja amb les paraules de benvinguda que va rematar, al final del concert, reivindicant el privilegi de la ciutat de Sabadell en poder comptar amb una orquestra simfònica professional –“i no de menor importància”, va sentenciar– per concloure que, sortosament, en “temps d’odi i d’una certa baixesa política” sempre ens quedarà la cultura.

Que tinguem un bon any i, si això és possible, que continuem per la senda de les bones notícies… Ens convé molt!

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top