El sabadellenc Guillem Barceló és el bateria del grup ‘indi’ La casa azul, que es va popularitzar amb el hit ‘La revolución sexual’. Acaba de tornar de Mèxic, on ha fet una minigira molt exitosa.
Com s’explica el gran públic que tenen a Mèxic?
Doncs, de fet, moltes bandes de la Península hi passen, perquè tenen molta cultura de tradició indi-pop europea. Fixa’t, vam coincidir amb els Hombres G al festival Indio Catrina, a Puebla. I ells tocaven com a caps de cartells, quan aquí quasi ni sonen! Total, que coincidim a l’aeroport i ens diuen: “Allà a Espanya som com Camilo Sexto, un concert d’homenatge a l’any i poc més… Però aquí som els reis del cotarro!” Resulta que havien fet un munt de concerts en dos mesos. Realment hi ha molt de públic.
Com és el públic mexicà?
Doncs l’aficionat mexicà és per tota la vida. Fidel i devot. Si a Espanya la gent és més histèrica, allà són més serens. Van fer cua per aconseguir una signatura de la banda i van estar quatre hores esperant. Fins i tot la gent feia torns per anar al lavabo. Tranquils, cap pressa.
Per què no hi havíeu anat abans?
Perquè moure fins a un altre país 12 persones i tot el nostre material és complex. I nosaltres no oferim música, oferim un xou total. Un espectacle. És la llum, el fum, la música, els ordinadors… I per això vam esperar dos anys a anar-hi. Però ha valgut la pena. Al DF vam actuar a la Sala Puebla, amb tres hores de concert. Ja que hi som, fem-ho tot. I al festival Indio Catrina, davant 20.000 persones.
Tanmateix, després del gran ‘hit’ de ‘La revolución sexual’, La casa azul va fer una aturar quasi set anys.
Sí, per temes de salut i de paternitat del cantant, Guille Milkiway. Així que quan La casa azul va tornar, era una incògnita quina seria la reacció del públic. I vam veure que encara hi havia un públic fidel al 100%. I fins i tot s’hi afegia una nova fornada de joves (de 16 a 20 anys), que en molts casos són fills de l’anterior generació de fans. Jo mateix m’he convertit en fan. I no tindria per què passar-me obligatòriament, podria ser un músic mercenari, treballador i llestos. Però m’agrada tant tocar al grup com escoltar les cançons en tant que oient.
No us sentiu una estrella passada de moda, doncs.
Mira, vam anar a l’Arenal Sound, on la mitjana d’edat és de 17 anys. I pensava: què diran aquests joves? Es pensaran que som uns viejales. També ho vaig sentir així al Canet Rock, davant 30.000 persones. Perquè et fa la sensació que la gent et compararà quasi amb La Trinca (que per cert, tornen a estar de moda). Però no! Vam sortir i ho vam petar. I vam dir: d’acord, anem bé, si tenim una nova generació enganxada…
Però, com comença la connexió sabadellenca amb La casa azul?
La clau és Lluís Domingo, un altre sabadellenc i soci de la nostra productora. Domingo ja treballava amb Guille Milkiway –líder de La casa azul– des de fa molts anys. De fet, a l’inici, Domingo era molt fan de La casa azul i anava amb la seva parella a escoltar-los molts de dimecres a la sala Apolo de Barcelona. I un dia Milkiway, de tant veure’ls, els hi diu: escolteu, veig que veniu sovint… Anem a sopar? Total, que es cauen bé i els acaba proposant a veure si l’acompanyen de gira i per portar el tema del marxandatge i la logística. Domingo, a poc a poc, li va proposant d’incorporar ara uns vídeos, ara una altra cosa. I fins ara.
I tu mateix, quan prens la bateria del grup?
Resulta que per gravar el darrer disc –La gran esfera–, Milkiway volia incorporar una banda de músics. Així que en Lluís Domingo li diu: “Tinc un amic que toca la bateria”. I mira que no m’havia vist en directe més que alguna vegada, però vaja! I el Guille li respon: “Val, però toca la bateria en pla: el meu fill toca el trombó? O en pla: pot fer una gira per tota Espanya?”
I la resposta és la segona?
De fet, m’ofereixen anar a Madrid una setmana més tard i participar d’un concert a la sala 8 y Medio. “Et fem un càsting en directe, si vols participar de La casa azul, has de tenir els nassos de fer la prova en directe”, em vénen a dir. I clar, jo coneixia la cançó de La revolución sexual i poc més. I m’agradava! Però no era fan.
Te’n vas sortir bé?
Jo, evidentment, volia practicar les trs cançons. Però no me les acabaven de passar. Així que el mateix dia del concert agafo l’AVE a Barcelona a les 6 h i encara no m’ha passat res. Començo a posar-me nerviós i em miro les cançons per internet. Però després en Milkiway em diu que els temes a Spotify són versions diferents. Així que la presentació de la nova fase depenia que ho fes bé… Però va anar bé!
