[Per Marc Argemí, periodista]
Ron Srigley estava desesperat amb el baix rendiment dels alumnes del seu curs de filosofia a la universitat. El gran desànim d’aquest professor va arribar quan ni un de sol dels seus estudiants va ser capaç de comprendre un fragment de La República, de Plató, que els va donar a llegir. No només no comprenien el conjunt del text, sinó –segons confessió dels mateixos alumnes– molt pitjor: no entenien les paraules.
Després de pensar què podia estar generant aquesta incapacitat de concentrar-se i reflexionar, va proposar-los un repte: els alumnes que volguessin li donarien el mòbil –al professor– durant nou dies, a condició que escrivissin una redacció amb les seves experiències de la vida sense telèfon.
Un terç de la classe va acceptar el tracte. Van arriscar-se a viure incomunicats tecnològicament, sense mòbil, durant nou dies.
Les seves respostes, explicava el professor, han estat “pràcticament el contrari dels anuncis que estem acostumats a escoltar de les autoritats educatives i dels defensors de la tecnologia”. Per exemple: 10 dels 12 estudiants que van fer l’experiment van admetre que el mòbil els estava limitant les seves capacitats de mantenir relacions socials cara a cara en situacions relativament senzilles com la que es genera a les festes en el moment en què les persones s’acaben de conèixer o com quan cal preguntar quelcom –l’hora, per posar un cas– a un desconegut. Sí, aquestes connexions que suposadament Facebook t’ajudava a enfortir, són les que s’han convertit en un desafiament: l’absència de la mediació tecnològica planteja les situacions d’una forma menys predicible.
A part de les relacions humanes, els estudiants van destacar espontàniament uns altres cinc temes sobre els quals l’experiment va tenir un impacte significatiu: “La llibertat, la productivitat i el focus, la moralitat i el compromís, els pares i, per últim, la seguretat”. Així, per exemple, un estudiant expressava el seu alleujament per no haver d’estar comunicant-se amb algú constantment –el clàssic whattsappeig compulsiu, que és patrimoni compartit dels joves i també dels més grans–. Una altra –li posa el pseudònim de Janet– que va enyorar molt el mòbil, reconeixia que a classe el que havia fet fins al moment era passar-la escrivint a gent, i ara –oh, miracle– es podia concentrar. Respecte a la moralitat, diversos parlaven de l’ús del mòbil com si es tractés d’una addicció, en termes similars als que un altre parlaria de l’addició a les drogues. I els pares… doncs alguns contents perquè el fill o la filla eren ara més comunicatius a la vida real, però altres molt patidors perquè no podien tenir aquella comunicació constant que pot ser tant estima com control, segons com es vegi i segons el moment. Un dels participants feia el següent resum de la seva experiència: “És com si la terra s’hagués aturat i realment mirés al voltant i m’importessin els esdeveniments actuals; no m’encegaven els mitjans”. El mòbil, un estri de comunicació que l’havia incomunicat del món?
A la seva pàgina web, el professor ha publicat un resum de les opinions d’aquests estudiants https://www.ronsrigley.com/selected-academic. Més enllà de l’anècdota –no és més que l’experiència de dotze estudiants universitaris– i de si hi havia o no un biaix tecnofòbic en el plantejament d’inici del professor, podria ser interessant que algun professor de filosofia de més a prop repliqués l’experiment, com a repte de principi d’any, i després ens expliqués si realment hi ha aquesta distància entre el que la tecnologia mòbil diu que ofereix i el que experimenten els seus usuaris més intensos.
