[Per Josep Gisbert, periodista]
L’anomenat procés català té, des del fiasco dels dirigents suposadament independentistes l’1-O, molts més damnificats que no sembla a simple vista. Les acaballes del 2019 i els inicis del 2020 han estat moments de màxima intensitat en aquest sentit i han deixat al descobert com n’és d’extens el capítol d’afectats, que podrien dividir-se en tres categories.
Els damnificats més evidents són els líders polítics i socials —dos d’ells, Carme Forcadell i Jordi Cuixart, molt vinculats a Sabadell— empresonats i condemnats per una cosa que no van fer i en relació amb qui, a més, la justícia europea ha tornat a esmenar la plana a la justícia espanyola en reconèixer, d’una banda, la immunitat d’Oriol Junqueras per ser eurodiputat i en anul·lar, d’una altra, l’euroordre contra Carles Puigdemont i Antoni Comín pel mateix motiu. La reacció de l’aparell judicial del regne d’Espanya no ha estat, tanmateix, la d’acatar la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), sinó la de rifar-se’l deixant que sigui un òrgan purament administratiu com la Junta Electoral Central (JEC) el que incompleixi el mandat i impedeixi que el president d’ERC pugui prendre possessió de l’escó al Parlament Europeu. I, de passada, la mateixa JEC, atorgant-se unes competències que no té, ha tirat més llenya al foc en intentar inhabilitar el president de la Generalitat, Joaquim Torra, malgrat que la sentència per desobediència per no haver retirat la pancarta a favor dels presos i els llaços grocs en campanya electoral encara no és ferma.
Uns altres damnificats prou notoris són els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) detinguts sota l’acusació de terrorisme per suposada pertinença a organització armada i fabricació i possessió d’explosius. La majoria estan en llibertat perquè resulta que no hi ha indicis ni de la banda armada ni dels explosius. El cas, en què hi ha implicats quatre ciutadans de Sabadell —Clara Borrero i David Budria, que ni tan sols van ingressar a la presó; Xavier Duch, que en va sortir a les portes de Nadal i Jordi Ros, que hi és encara—, és la demostració més palmària que els poders de l’Estat espanyol faran el que calgui, fins i tot inventar-se proves o falsejar-les, per criminalitzar el moviment independentista. En aquesta categoria d’afectats cal situar-hi així mateix els detinguts —alguns també de Sabadell— en les protestes contra les sentències del judici de l’1-O, que van ser reprimides amb una violència policial extrema, acusats igualment de terrorisme. Tots plegats, juntament amb els líders polítics i socials, formen el col·lectiu dels presos polítics, dels que n’hi ha quantificats unes desenes, si bé d’aquests dos últims els aparells dels partits pràcticament no se’n recorden mai.
El tercer grup de damnificats és probablement el més nombrós i està integrat per tots els ciutadans de bona fe —molts altra vegada sabadellencs— que han donat la cara per la independència de Catalunya —i a alguns els l’han trencada— i que ara s’adonen que els seus dirigents polítics no només fa més de dos anys que els estan enredant i incomplint les promeses amb què els pidolen el vot, sinó que definitivament han renunciat al projecte d’Estat propi. El pacte d’ERC amb el PSOE per investir gratuïtament Pedro Sánchez al més pur estil de la històrica CDC —que ara dita JxCat l’hauria pogut subscriure amb la mateixa naturalitat si hagués tingut els números per fer-ho— és el que els ha fet obrir els ulls, però han arribat tard per evitar que l’exercici del dret d’autodeterminació i la carpeta de la independència quedin guardats en un calaix fins vés a saber quan.
I amb tants damnificats, uns pels dies que no havien de ser a la presó, altres pels drets civils que els han violat i altres per la il·lusió política que els han furtat, en els pròxims temps caldrà reparar molts danys i saldar molts comptes a Europa i a Espanya, però també a Catalunya.
