MARIA SALUT RENOM LLONCH

L’auditoria

[Per Maria Salut Renom Llonch, professora de secundària i batxillerat]

l’hora de tutoria, els alumnes de 1r d’ESO realitzen una activitat molt bonica, La maleta, amb l’objectiu de cohesionar el grup, en un moment en què comencen la secundària i s’han de relacionar amb nous companys i companyes. És molt senzilla i, tanmateix, molt enriquidora i no s’allarga més de 10 minuts per persona. El fet, però, és que els alumnes d’aquest any se l’han fet molt seva i, sense transformar-la, li han aportat un caire que la millora.

L’activitat consisteix que els alumnes porten tres objectes que representen el més important a la seva vida. Acostumen a ser animals de peluix de la seva infantesa, fotografies de la família i alguna cosa que ens revela un do personal que desconeixíem. No només ho mostren, sinó que també expliquen el que els uneix.

La setmana passada van superar les meves expectatives amb escreix. Va començar l’activitat: un alumne va obrir la seva maleta, i en va anar traient les seves pertinences. Fins aquí, com sempre. De sobte, però, un dels objectes que portava li va recordar un fet que el va emocionar i es va posar a plorar. La classe va emmudir. Va respectar el plor del company i el va acaronar amb mirades i paraules acollidores. Aleshores va ser quan l’activitat va donar un tomb inesperat. Es van anar aixecant mans. I van anar expressant entre paraules i plors el que els preocupava, que els generava tristesa: evocaven persones a qui enyoraven, a qui els agradaria abraçar i no poden; parlaven de conflictes que volen resoldre i no saben com; comentaven fets que els havien passat de petits i que volen compartir per sentir-se més compresos i ajudats…

La classe va esdevenir un espai íntim: mots, silencis, empatia, dolçor, comprensió, compassió…, en definitiva, cohesió de grup.

Sense adonar-se’n, van crear un clima acollidor a l’aula per deixar anar aquelles paraules que s’havien quedat en un raconet amagat, les que dibuixen tantes emocions que esperen poder emergir en algun moment. Les que han de sortir per no cronificar-se. I es va fer evident que tothom va acceptar el rumb que prenia l’activitat i vam permetre que s’esdevingués allò que no s’esdevé si no hi dediquem temps: expressar-se des del cor. I jo vaig preferir deixar que l’espontaneïtat es desplegués, perquè la situació clamava deixar la planificació arraconada.

Alguns potser diran que no forma part de l’escola, altres que no són coses útils perquè a l’escola s’hi va a aprendre coneixements. Però el model educatiu actual vetlla per treballar aquelles competències que permetin als alumnes a saber desenvolupar-se “satisfactòriament” a la societat: “Cal aprendre aquelles coses útils que els faran ser competents”. I jo em pregunto, què és més útil i els farà més competents que saber crear un clima adequat per poder-se comunicar?, què és més útil que saber escoltar, empatitzar, acollir, i comprendre? Què és més útil que fer-se conscients que la perfecció no existeix i que tots som vulnerables encara que alguns sempre diuen que tot els va bé? Què és més útil que aprendre a fer un bon ús del temps sabent que també hi ha d’haver espai per a la intimitat?

És clar que els continguts són importants, no en tinc cap dubte, i, a més, defenso que no els menystinguem sigui quin sigui el model educatiu que imperi.

Però aquests aprenentatges més personals són essencials perquè creen un lligam indissoluble amb els continguts. Col·leccionar coneixements acadèmics, encara que sigui d’una manera competencial, sense aquest aprenentatge més humà, no és l’objectiu de l’educació escolar.

És curiós perquè precisament aquesta setmana tenim l’auditoria a l’escola. És imprescindible que ens avaluïn la nostra tasca segons el reglament establert. Hi crec. Jo, però, sempre m’angoixo perquè tinc la sensació que no tinc res del que em demanaran actualitzat: la planificació, l’avaluació, les actes, el seguiment acadèmic, la ubicació de la gran quantitat de documents que tenim a l’escola… I cal tenir-ho, és part de la nostra feina.

No obstant això, no s’avaluen aquestes vivències educatives que per a mi també donen sentit a la professió i fan que segueixi exercint aquesta feina: són poc tangibles i, per tant, massa difícils d’objectivar.

Potser més endavant. Ves a saber.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top