JOAN MARCET

Diàleg

[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]

Des de bastant abans del procés d’investidura que ha donat pas a la formació del nou govern espanyol, fruit dels acords de coalició entre socialistes i Unidas Podemos, la paraula més utilitzada per tal de definir l’orientació de la tasca governamental ha estat diàleg. Diàleg polític, diàleg social, diàleg territorial. Diàleg que significa conversar entre posicions diferents, que implica cessions mútues amb la voluntat d’arribar a acords.

Hi ha, sens dubte, en aquesta apel·lació al diàleg no només una voluntat de canviar l’estil de governar, sinó també fer virtut de la necessitat. La manca de majoria parlamentària de les dues forces aliades en el govern imposa la recerca d’aliances, d’acords parlamentaris, de diàleg entre forces polítiques per a la gran majoria d’iniciatives polítiques que hagin de ser aprovades o referendades per les Corts Generals. En altres àmbits, com el territorial, si es pretenen orientar o avançar solucions a partir de la política i superar la via judicial, la conformació de la taula de diàleg prevista en l’acord signat entre PSOE, PSC i ERC, tot refermant la Comissió Bilateral Estat Generalitat contemplada a l’article 183 de l’Estatut, la recuperació de la fins ara estèril taula de partits catalans, o l’acord subscrit amb el PNB són instruments que poden contribuir a aquest nou impuls polític.

Un govern en minoria, aquí com en altres països, necessita anar teixint aliances parlamentàries que li permetin dur a terme les seves polítiques. No és la primera vegada que tenim a Espanya un govern en minoria parlamentària. Però el resultat de la votació d’investidura –recordem, 167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions– mostra l’estret marge amb què compta el Govern. Aquesta nova situació hauria de situar clarament la institució parlamentària en el primer pla polític. Davant d’executius forts, que amb la seva capacitat i amb els seus importants mitjans humans i materials deixen el Parlament en un difuminat segon pla, la precarietat dels governs minoritaris augmenta el rol dels Parlaments. Cada iniciativa, cada projecte, cada proposta que s’hagi de debatre i aprovar en el Congrés i el Senat haurà de buscar les majories necessàries per ser tirada endavant. Les Corts Generals passaran a ser el centre de la vida política espanyola. Res estrany tractant-se d’un règim parlamentari, però poc usual en la majoria de règims parlamentaris europeus quan, especialment després de la guerra mundial, s’imposà la lògica del parlamentarisme racionalitzat. Recuperar, doncs, la centralitat del Parlament és una bona notícia, a desgrat de certa pèrdua d’eficàcia política, tant pels tempus parlamentaris, sempre més lents, com per l’actitud mostrada i anunciada per l’oposició conservadora i ultradretana, que no sembla voler renunciar a l’enfrontament agressiu ni a la judicialització de la política.

El diàleg territorial, específicament el diàleg entre Catalunya i la resta d’Espanya, caminarà sens dubte també pel difícil equilibri entre la voluntat de trobar sortides polítiques a conflictes enverinats judicialment i emocionalment, i la inevitable confrontació entre posicions polítiques diferents, tant a l’interior de Catalunya com en el conjunt d’Espanya. El diàleg entre totes les forces polítiques catalanes hauria de permetre llimar alguns dels aspectes més costeruts i de recuperar un clima de certa confiança. El diàleg anunciat per tal de trobar sortides al conflicte polític de Catalunya s’hauria de produir sense interferències internes entre competidors electorals i polítics, i sense campanyes estridents ni assetjaments opositors que en puguin frustrar el resultat. Un govern i altre haurien de reconèixer errors d’origen, que la democràcia no està per sobre ni al marge de la legalitat, i que no hi hauria d’haver ni vencedors ni vençuts. La pau política i, en bona part, la pau civil està a expenses d’un resultat positiu d’aquest diàleg.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top