[Per Jaume Barberà]
Algú es pot imaginar el tren elèctric circulant pel bell mig del carrer de l’Horta Novella? El projecte inicial de l’entrada del tren elèctric dels Ferrocarrils de Catalunya a Sabadell era per la superfície. De manera que, procedent de Sant Quirze, aniria arran de la Torre d’en Feu en direcció a La Mata i mitjançant un lleuger doble revolt dreta-esquerra enfocaria el carrer de l’Horta Novella (antic Verge del Pilar). Abans d’arribar-hi, però, hauria de travessar la carretera de Molins de Rei i, tot seguit, la de Barcelona. Amb els seus corresponents passos a nivell.
L’estació del barri de Gràcia (l’actual Can Feu-Gràcia) no estava prevista dins d’aquell projecte. L’estació s’havia d’ubicar a la plaça d’Espartero (actual plaça del Gas), al capdavall del carrer de l’Horta Novella. Era el lloc idoni. El tren no podia seguir més amunt.
Aquest projecte estava aprovat inicialment per una Reial Ordre del dia 17 de desembre del 1912. Més tard, una altra R.O. del 28 de gener del 1913, atorgava la concessió exclusiva d’aquest traçat a Ferrocarriles de Cataluña. Explica Andreu Castells, a Del terror a la Segona República 1918-1936, que el senyor Fraser Lawton, director d’aquella empresa, havia instigat els seus advocats que el fessin aprovar pels òrgans de l’Estat amb el màxim de presses. El projecte anava signat per l’enginyer manresà Josep Playà i Suñer.
Els Ferrocarriles de Cataluña, popularment coneguts com els Catalans, o el tren elèctric, era una empresa fundada pel senyor Frederick Stark Pearson, enginyer i emprenedor nord-americà que havia creat, l’any 1911, la Barcelona Traction, Light and Power Co., anomenada la Canadenca perquè es va signar a Toronto. Aquesta companyia, que tenia la finalitat d’electrificar Barcelona i els seus voltants, va acabar electrificant tot Catalunya.
Per produir l’energia necessària, la Canadenca va construir els pantans de Camarasa, Sant Antoni i Tarradets. L’energia elèctrica sobrant seria suficient per fer anar un tren, i amb aquest pensament es va crear els Ferrocarriles de Cataluña, una línia de tren, amb amplada europea i de tracció elèctrica, que uniria Barcelona amb Sabadell i Terrassa, passant per Sant Cugat. Amb aquesta finalitat es va foradar un túnel per sota del Tibidabo.
Postal de Figuerola, cedida per Albert Roig / ARXIU FOTOGRÀFIC UES (CEDIDA)
El senyor Frederick Stark Pearson i la seva esposa van morir l’any 1915, durant la primera Guerra Mundial, quan un submarí alemany va enfonsar el vaixell RMS Lusitania, en el qual viatjaven, davant les costes d’Irlanda. El directiu i enginyer Fraser Lawton es va fer càrrec de la Canadenca i, per tant, de Ferrocarriles de Cataluña.
El tren va arribar a Sant Cugat l’any 1917, a Terrassa el 1919, i a Sant Quirze el 1921, però a Sabadell no tothom estava d’acord amb el traçat. L’oposició de l’Ajuntament demanava un canvi en el projecte i que el tren no passés pel mig del carrer. Fins i tot ara, amb la perspectiva de 100 anys, sembla estrany que dos enginyers, els senyors Fraser i Playà, hi donessin el seu vistiplau i estiguessin interessats a dur a terme aquell disbarat.
Amb les mateixes mides que la via havia quedat a Sant Quirze, atès que l’amplada del carrer de l’Horta Novella era de 6,25 metres, entre les cases i la tanca separadora de la via hauria quedat una distància de 80 centímetres per una banda i 44 centímetres per l’altra. Un autèntic disbarat. Un despropòsit colossal. Els veïns no haurien pogut entrar ni sortir de casa. Possiblement, els 10 anys que havien transcorregut entre la redacció del projecte i la seva realització, haurien estat suficients per canviar les condicions del terreny i, els descampats de l’Horta Novella s’havien transformat en un carrer.
L’alcalde, Pere Pascual Salichs, de la Lliga, estava a favor del projecte, i la companyia també. L’oposició hi estava en contra. Es va organitzar un sarau de mil dimonis, amb quatre ponents: la Lliga Regionalista, el Círcol Republicà Federal (CRF), la companyia la Canadenca i els representants de Fomento de Madrid. Jaume Ninet i Vallhonrat, del CRF, va viatjar a Madrid, on va aconseguir que, per tal d’evitar els perillosos passos a nivell, la línia fèrria quedés fixada abans de la cruïlla de les carreteres de Barcelona i de Molins de Rei, on es va construir l’estació. Va ser l’any 1922. Més tard hi va haver entesa, la companyia no podia perdre els clients del centre de la ciutat. Es va imposar el seny i el bon criteri i, amb projecte de l’enginyer sabadellenc Francesc Izard i Bas, es va foradar el túnel fins a l’estació de La Rambla. El tren hi va arribar el setembre del 1925.
La disbauxa i els enfrontaments van ser prou motiu perquè les dues inauguracions fossin tristes i sense cap mena de cerimònia.
