Publicitat
JOAN BRUNET I MAURI

És la Terra qui mana...

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

El Gloria –entès com a sistema resultant de la suma de factors meteorològics i climàtics d’entitat diversa que coincideixen en el temps sobre un mateix punt– és passat i, com a fenomen natural excepcional que ha estat, passarà a la història, i no pas, malauradament, fent honor al seu nom. Però així són les coses i així les paradoxes que es deriven de les actuacions dels humans, entestats a donar nom als fenòmens atmosfèrics que fins fa poc no en tenien, malgrat que es van succeint des que el món és món i que –això sí que és rellevant– cada vegada amb més força i també menys cadència. Els estralls causats pel Gloria –en nombre de víctimes humanes, però també en desastres materials i mediambientals– han estat fatals. D’aquí que ningú amb dos dits de front pugui sostenir amb la mirada alta que això del canvi climàtic i de les alteracions que comporta per als ecosistemes (aquàtics i terrestres) no vagi de veres.

Tan bon punt el Gloria acabava de passar, assistirem a un reguitzell de desplaçaments i de visites oportunistes d’autoritats i escoltarem discursos que, per repetits, són sobradament sabuts, prenyats de promeses i de bones intencions. Però no és d’això, de les promeses fetes i no acomplides –que també–, del que toca parlar ara. Més aviat convé parlar de com procedir per repensar d’una vegada la relació que els humans hem de mantenir amb la Terra, amb el planeta. El passat és història i és el present i el futur del territori i el seu equilibri mediambiental el que està en joc. Ni més, ni tampoc menys.

Publicitat

És així com el repte que se’ns obre davant no és simplement el de refer el que fenòmens de la naturalesa han arrasat per tornar-ho a deixar tot tal com estava abans del desastre. Si les actuacions a emprendre apunten en aquesta direcció, ens trobarem davant la prova més fefaent que no hem entès res del que està passant i, sobretot, que aquí qui de veritat mana és la Terra i no pas els humans, que ens creiem ser-ne els amos quan simplement en som uns maldestres administradors. I si qui mana és la Terra, serà millor tenir-la en compte i no anar-li en una batalla que serà més o menys llarga però també desigual, de la qual no hi pot haver dubte pel que fa a qui en serà guanyadora.

Les declaracions d’emergència climàtica i ambiental dictades per diferents governs estan molt bé i són significants com a gest i com a pas primer per mostrar –que no per demostrar– que hi ha voluntat política de no deixar passar més temps sense decidir i aplicar mesures que permetin capgirar el model de desenvolupament econòmic, urbanístic i territorial actualment dominant i del qual tantes agressions i greuges mediambientals se’n deriven. I en aquest canvi urgent de model al qual estem inexorablement abocats, les administracions hi tenen molt a dir i més a fer. Elles, però també nosaltres. Ens sabem de memòria la cantarella de la manca de recursos. No cal que ens la repeteixin. És l’excusa de sempre. Segur que els diners no sobren, però no és menys cert que les oportunitats de gestionar-los més eficientment hi són, sobretot si les administracions –totes les administracions– treballen mancomunades per assolir uns mateixos objectius.

El pas del Gloria ens ha deixat missatges diàfans. Un d’ells, que l’urbanisme –sigui de platja, de passeigs marítims o de creixement de les ciutats– ha de canviar radicalment de concepte i amb ell tot allò que té a veure amb les construccions a tocar de rieres, rius i mar. D’aquí que els ajuntaments –costaners o no– han de ser els primers disposats a liderar un canvi de model amb actuacions decidides i immediates de les quals la ciutadania n’ha de ser –n’hem de ser— corresponsables. El canvi climàtic no és cap broma i ja no n’hi ha prou amb administrar els efectes de la tragèdia quan es produeix, si més no perquè sempre és molt millor prevenir que no pas haver de curar.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top