Escriptora i editora a la UNAM, Socorro Venegas està de visita a Sabadell, amb sengles xerrades ahir vespre i avui al matí a la llibreria Librerío de la Plata. Parlem del seu recull de contes La memoria donde ardía (editat per Páginas de espuma).
Al llibre parles de “maternitats monstruoses”, com burlant-te d’aquells que s’escandalitzen. Volia desmarcar-me del lloc comú que ve a dir que el millor de la vida, el punt culminant, és el moment en què ets mare. Prefereixo un relat de maternitats transgressores. Perquè si no, et quedes en un relat edulcorat, en el qual les dones no poden dir públicament allò que pensen, perquè si ho fan, són censurades.
Què és el que es deixa de dir? Doncs com ara expressar que no vols tenir fills. O que estàs deprimida després del part. Però que no ho veiem no vol dir que no existeixi.
Perceps que connecta amb els teus lectors? Mira, una dona se’m va acostar fa poc a una fira del llibre a Ciutat de Mèxic, amb el seu fill de 9 anys. I em va dir: “Vull que el meu fill escolti que el millor que he fet a la vida no és pas haver estat mare, sinó haver acabat el meu doctorat”.
És una maternitat contrahegemònica? Totalment dissident. De tota manera, no volia fer un discurs feminista, en l’escriptura, sinó mostrar el dolor: el del postpart, el psicosociològic… Vaja, aquell desordre que ens queda a l’ànima.
I el paper que juguen els homes també hi té cabuda? Sí, també m’interessa explorar la paternitat. I em demano: què passaria si els homes, en comptes de refusar el seu paper a la criança, robessin el paper de la dona i suplantessin el seu rol?
Els teus personatges no tenen una vida ‘mainstream’… Estem parlant de l’ànima humana, on s’agonitza. M’interessa escriure des d’espais límit. Però després els personatges van bandejant l’abisme.
Llavors, desprèn optimisme? Es pot detectar una lluminositat. No és que vulgui dir-li a ningú com ha de viure, però sí que ho vull compartir amb el lector.
I en l’àmbit internacional? El 8-M obre un ‘momentum’ feminista, però també la ultradreta creix a Espanya, a Bolívia i al Brasil… Vivim en un món que no deixa d’estar convulsionat. Que és contradictori. Però les dones estan més organitzades en l’àmbit polític. A Mèxic són els homes els que parlen en boca de la dona, però està canviant a tota l’Amèrica Llatina. Veig amb molta esperança els dies que vindran.
