[Per Josep Mercadé, periodista]
En política massa sovint ens trobem en situacions semblants a les d’un pati d’escola. Moltes persones quan arriben a ocupar un càrrec de representació pública adopten maneres de fer ben diferents de les que mantenien abans de ser elegides per la ciutadania. Si fem cas als tòpics, diríem que és l’eròtica del poder la que transforma. Però massa sovint apareix la venjança disfressada de l’afirmació que som millors que els anteriors.
El missatge que es dona a la ciutadania és altament perillós. Els adversaris polítics acaben sent uns enemics a abatre. Aquestes actituds no ajuden a créixer, sinó tot el contrari. A Sabadell es va viure una situació semblant el mandat passat. La desfeta socialista, propiciada per l’esclat del cas Mercuri que encara marca, i molt, la vida política de la ciutat, va donar pas, el 2015, a un govern quadripartit disposat a enterrar qualsevol cosa que tingués a veure amb el bustisme. Aquesta màxima va marcar en excés un mandat amb poques llums i moltes ombres. Un mandat malaguanyat per a alguns i de trencament per a uns altres.
Sigui com sigui, quatre anys després, per la carambola del vot d’una regidora, els socialistes van tornar al poder però sense tenir una estabilitat garantida. Per tant, no els queda més remei que actuar amb molt de compte. Tenen l’amenaça permanent de la resta de forces que no en volen deixar passar ni una. Però com es deia al final del famós film de Billy Wilder… ningú és perfecte. I aquests dies ho estem veient amb la situació generada amb la compra de l’antiga fàbrica Artèxtil per part de l’Ajuntament o el nomenament, per simpatia política, d’una persona contractada interina com a cap de negociat. Tots dos fets pertanyen al mandat anterior, el del quadripartit, el que veia infectats de Bustos per totes bandes.
Com sempre passa, no totes les coses es fan prou bé. La diferència rau en si les imperfeccions són o no malintencionades. La responsabilitat en cada cas també és diferent. Del passat mandat segur que hi ha moltes coses bones, però d’altres que no. La llàstima de tot plegat és que les actituds prepotents no ajuden. Això ha passat gairebé a tots els mandats. Ho puc assegurar, ja que ho he viscut en pròpia pell, des del mandat de l’alcalde Farrés fins al de Bustos, passant per l’anterior en què una gran desconfiança va presidir la relació amb molta gent. Hem d’aprendre de les imperfeccions, ser més persones i a fer més cas dels qui ens volten.
