[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Haig de confessar que quan se’m fa present la paraula frontera, la primera reacció que em produeix és la d’enderrocar-la, i sento una certa angúnia, fins i tot m’aclapara una barreja de tristesa i de ràbia. Val a dir, però, que aquests sentiments se m’han arrapat al cor des que els darrers anys estem vivint la criminal actitud de la Unió Europea envers les persones que volen migrar o refugiar-se al nostre continent i des que la Mediterrània s’ha convertit en una fosa cementiri per a milers de persones que fugen de l’horror o busquen una millor oportunitat per a les seves vides. S’aixequen murs infranquejables protegits per policies, militars i videocàmeres entre els pobles. Però que esdevenen franquejables quan del que es tracta és de deixar entrar les mercaderies que el nord ric espolia al sud pobre a preus de ganga. Sí, m’encenc quan veig el Trumpdimoni fer gala del mur a la frontera mexicana o l’ultra Netanyahu reforçant el mur amb Cisjordània per als palestins i fer-lo permeable, en canvi, per als jueus que hi van a muntar colònies. És llavors quan em venen ganes de cridar: “Obrim fronteres!”. I mentre no arribi el moment d’obrir-les, benvingudes les protestes com la del grafiter australià Lushsux, que fa un parell d’anys va pintar al mur de Cisjordània Trump i Netanyahu fent-se un petó als llavis.
Confesso, però, que el que m’ha fet pensar en les fronteres no ha estat cap fet o informació relacionada amb les migracions o el refugi, ni tampoc en els murs de la xenofòbia. El que m’ha fet pensar en les fronteres ha estat una informació apareguda fa dues setmanes a les pàgines d’aquest diari titulada Quatre minuts, dues zones. La informació ens sorprenia amb la dada, referida a les “targetes de viatges il·limitats de l’ATM, com ara la T-Usual o la T-Jove”, que “un tren de Rodalies triga quatre minuts a anar de l’estació de Sabadell Nord a Terrassa Est, però el viatge surt tan car com baixar fins a Barcelona” I jo afegiria: “I a l’aeroport del Prat”. És una simple frontera o límit administratiu, però un greuge comparatiu al cap i a la fi per a la ciutadania. Un greuge que es pot fer desaparèixer amb voluntat política. No se li va concedir als santcugatencs la gràcia de poder viatjar amb una targeta d’una zona tan si anaven a Barcelona com si ho feien a Sabadell? Inclosos a la zona 2, abans havien de viatjar a Barcelona pagant dues zones. Doncs això, les fronteres estan per enderrocar-les; i els límits administratius, per eliminar-los a conveniència del poder del moment.
És el cas també de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Fa uns anys va engolir Barberà del Vallès i ja hi ha polèmica per un impost que l’AMB pretén cobrar als seus ciutadans. De manera que els veïns de la vorera sud del carrer de Comte Ramon Berenguer pagaran un impost que els de la vorera nord no pagaran, perquè pertanyen a Sabadell. Ves! I si arribés a prosperar la proposta de la federació barcelonina del PSC d’ampliar l’AMB a les comarques dels Vallès Occidental, l’Oriental i el Maresme, tard o d’hora ens veurem sabadellencs i terrassencs a dins de l’ens metropolità. I novament els límits es mouran a plaer de la voluntat política de torn. Si Toni Farrés veiés el tomb que donen les coses! Ell, tan engelosit que Sabadell no fos empassat per Barcelona.
Totes les fronteres, els límits, doncs, es mouen quan es volen moure. I sobretot quan hi ha interessos econòmics pel mig. Ho hem vist també en les successives ampliacions de la Unió Europea des de l’embrió de l’any 1957 amb la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer formada per sis estats, fins als 27 actuals, després de la sortida del Regne Unit. I dins de la UE, l’espai Schengen, l’espai euro… Totes les fronteres es tornaran a moure quan als països motor de la UE, liderats per Alemanya, els interessi ampliar les seves inversions o els seus clients.
I tornant als límits de les targetes ATM, estic amb el que deia un amic meu: una sola tarifa per a tota la conurbació de Rodalies: més trens, més enllaços i més passatgers. I el cotxe, al garatge. Perquè ja veiem que els límits es mouen quan interessa… a qui té el poder de torn.
