Publicitat
Ciutat

Cirabotes de Sabadell, un luxe només per als senyors

[Per Jaume Barberà]

A Sabadell, a més dels ambulants, hi havia hagut fins a cinc locals de cirabotes. Aquest mot no és cap insult, ni cap malnom, ni cap paraulota. Amb la pista de la fotografia i el final de la paraula, es pot endevinar que, efectivament, estem parlant dels famosos “limpiabotas”, aquells tradicionals i coneguts enllustradors de sabates.

Cirabotes al Saló de l’Euterpe, finals anys 20 / Arxiu fotogràfic de la UES

Avui dia, aquest nom, cirabotes, no és que estigui en desús, sinó que ha desaparegut totalment del nostre vocabulari. Del francès cire, que vol dir cera, i del català botes, en va sortir el nom de cirabotes que, anys ha, i en català, s’utilitzava per definir l’ofici d’aquells que es dedicaven a netejar i enllustrar les sabates dels demés. Actualment a casa nostra, si aquesta feina encara no ha desaparegut del tot, sí que ho ha fet el mot que la definia en la nostra llengua.

Durant una època anterior, no massa llunyana, la seva labor era molt popular, usual i es podria dir que s’havia fet necessària. Els anys 20 i 30 del segle passat, a Sabadell hi havia cinc llocs de cirabotes: Antoni Bruguera; avinguda 11 de novembre, 24, Campos; Rambla República, 184, Cervantes; avinguda 11 de novembre, 34, Euterpe; Rambla República, 3, Empresa Moliné (Taxis); plaça Pi i Margall, 25.

Es dedueix que estaven establerts a l’eix central de la ciutat, entre la Rambla i l’actual avinguda de l’Onze de setembre. A l’entrada dels espectacles o en llocs estratègics, els cirabotes esperaven els seus clients per deixar-los el calçat ben llustrat i brillant per un mòdic preu. Per lluir-lo amb orgull, vaja. No tothom es podia permetre el luxe de ser atès pels cirabotes, normalment eren els senyors els que utilitzaven els seus serveis.

Malgrat fer una labor considerada un pelet denigrant per una part de la societat, usualment, durant la seva feina els enllustradors feien gala d’estar ben informats, a més de presumir.

Igual que els barbers, els cirabotes eren entesos en diverses matèries. Eren experts en futbol, boxa i toros. També sabien de cinema i de teatre. Com era natural també eren coneixedors dels entrellats de la política i dels afers ciutadans. Fins i tot, en moments d’intimitat, podien informar de les darreres novetats de les cases de cites. Els barbers, però, gaudien de millor reputació que els cirabotes.

“Els anys vint i trenta del segle passat, a Sabadell hi havia cinc llocs de cirabotes”

La qüestió estava en que atenien gran diversitat de públic masculí que els podia parlar o posar al dia de diferents esdeveniments, successos o tafaneries. Per poca memòria que tinguessin, tota la informació que rebien podien passar-la a d’altres clients, de manera que eren transmissors d’informació. Els era necessària, però, certa memòria visual per no explicar les mateixes xafarderies als mateixos clients que els ho havien explicat primer.

Aquella època les sabates eren de cuir i els betums per enllustrar-les eren derivats de la cera. Encara que es sortís de casa amb les sabates ben netes i brillants, els carrers de Sabadell, o eren polsosos o estaven enfangats. Un senyor elegant i ben vestit però amb les sabates brutes feia de mal mirar, per aquest motiu a l’entrada dels espectacles hi havia els servents cirabotes per tal de solucionar qualsevol problema per petit que fos.

Estaven proveïts de divers material, com: diferents tipus de raspalls, badanes, betum negre, marró i incolor. Feien anar els raspalls amb una rapidesa i una destresa sorprenents.

Primer de tot posaven uns protectors engalzats entre el peu i la sabata del client per evitar de tacar-li els mitjons. Tot seguit començaven amb un raspallat general molt enèrgic; seguidament untaven amb betum el calçat i el fregaven amb ímpetu i rapidesa, primer amb raspall bast i després amb un de més fi. Es canviaven el raspall de mà amb una habilitat admirable. Per fer l’acabat final es servien d’una badana. Acabaven la feina sempre amb la mateixa frase. Potser esperant una bona propina, deixaven anar: “què li sembla, com dos miralls”.

Diuen èpiques biografies que alguns personatges famosos mundialment van començar fent d’enllustradors de sabates. És el cas del cantant nord americà James Brown; del conegut activista, també nord americà, Malcolm X o de l’expresident brasiler Lula da Silva. No consta, però, que cap cirabotes de Sabadell arribés a cotes tan altes.

Publicitat
Comentaris
To Top