“L’última cosa que hem de fer és callar”. I de ben cert que David Vila i Ros no té intenció de callar. Dimecres va presentar La revolta de Cramòvia (Voliana Edicions) el seu quart recull de contes. I també de microcontes o fins i tot haikus. Un total de 95. “Microbiologia sí, però això altre no ho havia sentit mai”, explicava, jocós, rapsoda i amic Josep M. Roviralta. “I tot i així, amb poques paraules, és capaç d’expressar el que moltes novel·les llarguíssimes no són capaces”. Roviralta concloïa que el seu (més) jove amic ha crescut -“bé, en estatura no gaire”-, però sí com a escriptor.
L’al·ludit es va adreçar a una La Llar del Llibre de gom a gom. De fet, la llibreria encapçalada per Joan Fàbregues està encadenant presentacions multitudinàries i una programació prolífica, que sense dubte contagia un cert optimisme pel futur.
Vila i Roc, rialler, va anunciar que ja estaven disposats a fer una Cimera Internacional entre governs. “Entre el públic tenim al Delegat de la Generalitat al Vallès, Juli Fernàndez, i alts representants de la República de Cramòvia”. Una picada d’ulls a amistats i familiars. I també pel sector del llibre: “Tant la meva editorial com d’altres petites arreu del país estan picant pedra, editant molt bé, tot i saber que no es faran rics”.
Voliana Edicions, de fet, ha parit un llibre en el que les coses no són casuals. “La portada és de color groc i s’hi veu un estel”, va recordar, tot insinuant el caràcter polític de la seva obra. A les clares. “Estem vivint moments de revolta”, va dir. “Però no volia centrar-me tant en el nostre país, sinó agafar certa distància”. I d’aquí que tornés al seu país imaginari, Cramòvia. No hi ha res que no torni. I Cramòvia tampoc s’escapa de la revolució.
Roviralta, en primer pla, amb un Vila i Ros rialler / LLUÍS FRANCO
Ni dels temps convulsos. “Estic molt preocupat per VOX i l’ascens del feixisme”, va dir, abans de citar dos grans pensadors del segle XX: Karl Popper i Bertolt Brecht. El primer va fer cèlebre el dilema de la tolerància: Es pot ser tolerant amb els intolerants? El segon té una cita que diu, més o menys, “doneu-li un llibre, que és una arma”. Vila i Ros vol que el seu llibre també hi sigui, per empunyar a les revoltes quotidianes.
Petit tast de contes
* Per cortesia de l’autor i de l’editorial, publiquem a Diari de sabadell un petit tast de dos contes i dos microcontes
I el món es va assecar. “La primera paraula que va ploure va ser bellesa. Després va ploure somni, desig, passió, i el govern va començar a mirar de cua d’ull aquell desfici popular per fer-se amb tot allò que plovia. Fins que un dia va ploure revolta i, aleshores sí, vanm dir prou i van prohibir la pluja. I el món es va assecar”.
Innocents. “El caçador prén l’escopeta, apunta el llop i, amb precisió militar, li dispara un tret que fa caure la bèstia sobre el mar de fulles que cobreix el bosc. Entusiasmat, es gira cap a l’àvia per avisar-la que ja pot sortir, però no acaba la frase perquè una branca el colpeja amb força i el deixa estabornit. Rere seu, la Caputxeta Vermella, amb la branca a la mà, i la mirada encesa, esbossa un somriure burleta”.
Ells. “Ja l’hem trobat, pensa. La resposa és avui”.
És cert. No és cert. Potser. “I si tos fos mentida?”.
