Oci i cultura

Una ‘Traviatavirus’ s’estèn per La Faràndula

La Faràndula acollirà demà diumenge la tercera i darrera funció de ‘La Traviata’ / VICTÒRIA ROVIRA

[Per Albert Ferrer Flamarich]

El titular fàcil –baratet, sí– respon a l’anunciada afectació vocal de dos dels rols principals i al ple absolut en l’estrena de la segona producció d’aquesta temporada per l’AAOS. Si el títol és un dels més trillats, La Faràndula esgota les entrades els dimecres, el dia més fluix d’assistència.

A grans trets, Carles Ortiz i Jordi Galobart recuperen les claus d’anteriors muntatges i n’expliquen la història amb intel·ligibilitat, de manera planera sense solucionar l’estatisme emocional dels tres cantants principals. La proposta, d’ambientació contemporània, presenta una escenografia única convenientment abellida i adaptada a cada acte, que es basteix en dos nivells i una gran escalinata en corva com a eix dominant i tènuement rupturista de l’habitual frontalitat. Alhora en facilita la ubicació del cor.

Entre els encerts cal citar la personificació de la mort (acte III) com accent de contrast entre vida i fatalitat, entre drama íntim i esfera social, durant el paisatge sonor carnavalesc que simulen el cor amb banda de metalls fora d’escena. Hi va contribuir la bona actuació del cor, eficaç en la fluència i espacialitat del so, també en el concertant de l’acte II. Un número que reforçava la soledat de Violetta, focalitzant-la amb la il·luminació i congelant el moviment escènic.

Publicitat

El titular de l’OSV, Xavier Puig, s’estrenava en les temporades sabadellenques reafirmant el seu agut sentit teatral, ja percebut en altres iniciatives operístiques com les del Palau de la Música Catalana. El preludi de l’acte I va sonar sense l’homogeneïtat habitual i va apostar per definir amb contrast els temes principals, subratllant la riquesa harmònica. Només hi va faltar un nombre de violins major per un gruix sonor sí suficient a la resta de l’obra, desenvolupada a partir de pulsació ràpida sense precipitació, força rítmica, sentit del color i articulació (particularment a les fustes) i mal·leabilitat l’acompanyament –retrassos de tempo d’algun solista inclosos–.

Un moment de la funció / VICTÒRIA ROVIRA

Meritoris solos de la concertino Marta Cardona a l’últim acte, que va ser el més rodó de Maite Alberola en teatralitat, dramatisme i lirisme. Al marge del seu procés gripal, va defensar-se en les floritures vocals de l’acte I (alguna nota calada i agut cridat) i va convèncer en els duos de l’acte segon, tot i un descafeinadíssim Amami Alfredo (acte II), quasi irrellevant i desaparellat del punt inflamat que emergia des del fossat.

El Germont de Luis Cansino no és el d’un kavalierbariton però s’imposa per la veterania (duo amb Violetta), el timbre fosc i una línia canora matisada amb apianaments i mitges veus que, no obstant, restaven desencaixats a la romança Di Provenza il mar: el desencert en la ubicació escènica el feia asseure constrenyint-ne l’autoritat i presència ominosa d’un pare que, a la seva manera, busca convèncer al fill també des de la melangia. Més enllà de les eventualitats d’un refredat, l’Alfredo Germont d’Albert Casals peca d’un temperament poc verdià i massa adolescent: el seu pas a rols de tenor líric pur li ha desnerit la brillantor tímbrica de la veu, ara irregular, sense la projecció dels inicis i amb un fraseig que, en ocasions, avança a batzegades. Per últim: correctes a diferents nivells la tirallonga de comprimaris.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top