Els noms de David Wilson i Manuel Rodríguez Arcos no apareixen a la majoria de llistes de víctimes de la dictadura franquista. Però ho van ser. Tots dos van perdre la vida a conseqüència de la brutalitat policial del 19 de febrer del 1976, en plena vaga general a Sabadell. Tot i que no van morir fins força temps després dels fets.
El primer, David Wilson, era un professor de color de 35 anys que ensenyava anglès a l’escola d’idiomes FIAC, que en aquell moment tenia unes aules a l’edifici del passeig de Manresa amb la plaça de l’Àngel. Va resultar ferit per l’impacte d’una granada lacrimògena mentre treia el cap per la finestra, situada en un segon pis. Va morir pocs dies després. El seu nom va sortir a la premsa de l’època com un dels ferits, però mai es va informar de la seva mort.
El segon, Manuel Rodríguez Arcos, era secretari jurat de l’empresa Unitat Hermètica i es trobava al passadís entre el passeig de Manresa i el carrer de Sant Antoni quan la policia va intervenir. Va rebre un tret de bala de goma al clatell i va quedar estabornit enmig d’un bassal de sang. Tot i que es va recuperar, les seqüeles de l’impacte el van deixar incapacitat per a la feina. Arran d’aquesta situació i d’alguns problemes personals, es va acabar suïcidant.
“Les víctimes de la repressió han estat molt mal tractades. No hi ha hagut un tractament institucional. Almenys no de forma significativa. I no hi ha hagut una política reparadora i col·lectiva. Si hi ha hagut algun reconeixement ha estat per l’empenta i voluntat –no sense dificultats– d’associacions memorialístiques i de les famílies. No per una política de reparació”, explica David Ballester, professor de la UAB i autor del llibre Vides truncades: repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980).
La vaga del 76
Per entendre les morts de Rodríguez Arcos i Wilson cal conèixer el context de l’Espanya i Catalunya de finals dels setanta. Amb el cadàver del dictador encara calent, l’obertura política no acabava d’arribar i la repressió policial era tan virulenta com sempre. “Amb Franco no es mor la dictadura”, explica Ballester, “hi havia un clima de gran mobilització i un govern que no casava una dialèctica suposadament reformista amb una repressió molt dura al carrer”.
Milers de manifestants a Sant Oleguer durant la vaga del 1976, en una fotografia d’autor desconegut. A les pistes d’atletisme es van arribar a concentrar fins a 50.000 persones / DESCONEGUT / AHS
En aquest context se celebra entre el 17 i el 27 de febrer del 1976 la vaga general de Sabadell, la primera organitzada a l’Estat en contra de la dictadura. Durant la “setmana més llarga de Sabadell” la ciutat va quedar completament paralitzada. Es protestava per les males condicions laborals i en contra de l’administració franquista. Però també en contra de la repressió policial, que el 13 de febrer havia dispersat amb violència una manifestació per l’ensenyament en què havien quedat ferits diversos nens, i per la brutalitat del dia 19.
“La vaga de Sabadell va ser una fita en la lluita antifranquista. És emblemàtica perquè hi coincideixen moltes coses: mobilització obrera, de l’ensenyament… A més d’un clima d’aversió i oposició a una alcaldia al límit [la de Josep Burrull]. I tot en un ànim general que es pot resumir en el lema: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, explica Ballester.
Les morts de Wilson i Arcos
El cas de David Wilson és especialment oblidat, diu Ballester, per dues raons: “Primer, perquè no militava enlloc. Era una víctima col·lateral i com que no formava part de cap sindicat, ningú el va reivindicar. I segon, perquè no va morir al moment”. Amb tot, alerta el professor Ballester, 10 de les 40 víctimes de la violència policial en aquells anys no participaven en manifestacions, sinó que, com deia un capità de la policia de l’època, només “pasaban por allí”.
Salvador Castellví, llavors professor de la FIAC, recorda que en el moment dels fets ell estava a l’aula del costat de la de Wilson. “De sobte vam sentir un crit i un soroll molt fort. Em van dir que el Wilson havia tret el cap per la finestra i li havien donat a la cara amb un projectil de gas”, explica al D.S. Castellví, “vam trucar una ambulància i vam allunyar els alumnes. Uns dies després em van dir que havia mort”.
La brutalitat policial va esperonar les protestes / ARXIU PERSONAL L. GALLEGO (CEDIDA)
Laura Santamaría, que llavors tenia 15 anys, era alumna de la FIAC. Aquell dia estava esperant l’autobús al passeig de Manresa després de sortir de l’escola; però veient l’aglomeració de gent i l’actitud de la policia, va decidir amagar-se a l’acadèmia. “Veies com els policies atonyinaven la gent d’una manera brutal”, recorda. Un cop dins l’edifici, els professors van apartar-la a ella i altres alumnes de les finestres… Mentre Wilson intentava tancar un finestral, el van disparar.
“A les manifestacions, a vegades, s’increpava la policia des dels balcons… O se’ls podia llançar alguna cosa. Aquest no va ser el cas, però la policia llavors disparava a tort i a dret”, comenta Ballester, “era una policia mal formada, mal entrenada, prepotent, sense valors democràtics i que, a sobre, si la pifiaven i mataven algú no en patien les conseqüències. Hi havia una gran impunitat”.
El cas de Manuel Rodríguez Arcos també va ser un exemple de violència i mala praxi policial. Així ho descrivia ell mateix al periodista Xavier Vinader: “De sobte, i sense cap avís, els dos [agents] que anaven darrere de l’escamot policial van saltar les tanques protectores i es van dirigir cap a nosaltres. […] Tenia els dos policies a pocs metres. Aleshores un d’ells –això m’ho van explicar després– va posar un genoll a terra, va apuntar i va disparar amb el fusell una pilota de goma. Només vaig sentir una mena de gran explosió […] quan vaig arribar a terra no vaig sentir dolor, vaig caure de morros i vaig perdre el coneixement”.
Luis Gallego, membre de CCOO i lider sindical durant la vaga, amb uns detinguts en el moment de ser alliberats / ARXIU PERSONAL L. GALLEGO (CEDIDA)
Luis Gallego, company de Rodríguez Arcos a la Unitat Hermètica i membre del comitè d’empresa, estava amb ell en aquell moment. “Quan estàvem a la manifestació, la policia va començar a carregar i van començar a llançar pilotes de goma. El Manolo va caure rodó. A mi la pilota em va passar fregant. Vam veure que estava molt fotut i el vam portar a l’hospital. I allà ens van dir que tenia un vessament cerebral”, explica Gallego, que aquella mateixa nit va fer una crida a la vaga general en protesta pels fets.
A Manuel Rodríguez Arcos el cop amb bala de goma li va provocar espasticitat. És a dir, rigidesa de músculs i tremolor a les mans. “El Manolo es va acabar recuperant de les ferides, però mai va tornar a ser el mateix. Ell era un home molt actiu, i va haver de deixar la feina. És una víctima més de la repressió perquè, tot i que va morir uns cinc anys després i es va suïcidar, tot el que va venir després va ser conseqüència de la bala de goma”, assegura el seu antic company. “Jo ho tinc molt clar, perquè hi era”, afirma.
