Publicitat
MARC ARGEMÍ

Posem que es diu Víctor

[Per Marc Argemí, periodista]

A hores d’ara, al FC Barcelona encara no ha dimitit ningú de pes per l’escàndol conegut als mitjans com el BarçaGate. Ja ho saben: el cas d’una suposada guerra bruta a xarxes, que diversos mitjans han explicat i que l’actual junta directiva nega de totes totes. Els fets són ben coneguts: el club contracta una empresa perquè monitori tot el que es digui d’ell a les xarxes, una feina que fa tota institució i personalitat que té impacte en l’opinió pública des de fa molts anys. Fins aquí, res a dir. Però el que sembla quelcom rutinari deixa de ser-ho quan, mesos després, afloren informacions que suggereixen que la feina que fa l’empresa contractada va molt més enllà d’un monitoratge. En concret, informacions de la Cadena SER i El País apunten que aquesta mateixa empresa està realitzant campanyes de desinformació i propaganda negra (aquella que es fa amagant la identitat real del propagandista) amb l’objectiu de crear un estat d’opinió contrari a –oh, casualitat– l’opositor de l’actual junta i candidat a la presidència del club, Víctor Font, entre altres personalitats de l’entorn on es compten fins i tot jugadors del primer equip.

El cas no està tancat, i segurament hi ha part d’indemostrable en tot plegat: s’ha pogut verificar que la mateixa empresa que rebia del Barça ingressos exorbitants –totalment fora de preu de mercat– estava emparant continguts crítics amb socis i jugadors determinats al mateix temps que oficialment feia un monitoratge. No s’ha pogut verificar –i de moment hi ha un desmentiment rotund per contra– que el club fos conscient de la guerra bruta que s’estava fent. En qualsevol cas, és interessant veure com la tàctica de denigració del contrari continua essent molt socorreguda. Però no sé si els impulsors d’accions d’aquesta mena són prou conscients que –dubtes ètics a banda– tècnicament amaguen molts riscos.

Publicitat

M’explicaré. Teòricament, en un cas així, la denigració busca sembrar sospita cap al contrari entre el públic. L’objectiu principal no és aconseguir que aquest públic doni suport a un, sinó que perdi la confiança en l’adversari. Aquesta tàctica hauria de provocar, doncs, que un soci del Barça, encara que estigués descontent amb l’actual directiva, tampoc no fes confiança al candidat denigrat a les properes eleccions. Això, també teòricament, podria arribar a ser més nociu encara si l’adversari encara està tot just començant i té pocs mitjans per donar-se a conèixer. Posem que es diu Víctor, i que malgrat que porta mesos d’intensa activitat, no té per al gran públic la notorietat que podrien tenir moltes altres figures, començant per diversos components de la junta actual: una campanya d’aquesta naturalesa podria fer arribar una visió esbiaixada del personatge abans que el personatge pogués dir-hi la seva.

Doncs bé, aquest era el cas. Imagino que l’ideòleg de la cosa –si és que n’hi ha hagut– potser havia pensat tot això. La realitat, però, és que l’impulsor no es va adonar que hi ha alguns efectes col·laterals que poden portar el resultat contrari al cercat. Primer, activar això contra algú confereix un estatus al blanc dels atacs, perquè se li dona una importància, i per tant, se li suposen opcions reals de guanyar. Segon, un atac frontal d’una opció contra una altra pot activar simpaties cap a la víctima per part de tots els que no simpatitzen amb l’atacant. Tercer, si s’acaba descobrint que qui està al darrere dels atacs té uns interessos poc confessables, per més que legalment es pugui salvar, la sospita canvia de bàndol. Qui volia sembrar sospites sobre l’altre acaba minant la seva credibilitat.

Passats uns dies, com a resultat constatable, tota aquesta campanya de desprestigi no ha provocat la dimissió de ningú, però ha aconseguit que més gent conegui que hi ha un tal Víctor Font, que vol ser president del Barça, i que a l’actual junta li cau molt malament.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top