Es compleixen 6 dies de confinament oficial, i fa vertigen repassar com hem arribat fins aquí. En aquestes darreres setmanes hem passat d’aprendre a escriure coronavirus a romandre confinats a casa, amb el país en estat d’alarma, les fronteres tancades i un decret de confinament vigent. Deixant a part les fake news i l’efecte difusor de les xarxes socials, la reacció del públic a la cobertura mediàtica de la Covid-19 ha passat en només un mes de l’escepticisme al pànic, i ara comencem a entrar en una fase de reflexió forçada.
Quan es va començar a parlar de la possible cancel·lació del Mobile World Congress, confesso que vaig reaccionar amb tant escepticisme com gairebé tothom. A poc a poc, ens vam anar fixant en anècdotes llunyanes (qui no ha perdut 10 minuts veient el vídeo en time lapse de la construcció de l’hospital a Wuhan?) i ens vam indignar amb les cobertures televisives que situaven un periodista amb mascareta a l’entrada d’un hospital… abans que hi hagués cap contagi!
Mentrestant, metges epidemiòlegs i responsables de la gestió sanitària feien una feina impecable per evitar l’alarma social: donaven resposta a l’angoixa creixent de la població, amb missatges de calma i crides a la vida normal, que clarament contrastaven amb la gravetat dels missatges de l’OMS. Però, vist on hem acabat, potser necessitàvem menys calma i més comprensió real del problema, perquè tota la informació que hem tingut no ha servit per entendre a temps la gravetat de la pandèmia de la Covid-19.
I és que ens vam equivocar amb les preguntes: l’important no era tant la taxa de mortalitat del virus en si –relativament baixa–, sinó la de contagi –molt alta–, per l’efecte d’una propagació massiva, ràpida i descontrolada del coronavirus en el sistema sanitari. El risc sempre ha estat el col·lapse del sistema, que ens quedem sense cobertura mèdica, sense metges, sense hospitals. I és un risc que, malgrat les mesures actuals –dràstiques, però amb efectes retardats–, segueix sent real i imminent.
Un cop sembla que més o menys tothom qui ha pogut ha fet cas de les ordres de reclusió, és el moment d’exigir que les mesures de compensació econòmica del Govern de veritat tinguin el potencial per incentivar la reactivació de l’economia. I amb el que han anunciat fins ara, no n’hi ha ni per començar. Les petites i mitjanes empreses –font del 90% dels llocs de treball privats– encara no s’han recuperat de l’última crisi i necessitaran una injecció d’adrenalina al cor, no un terròs de sucre dissolt en Aigua del Carme –que és el que més o menys ofereix el Govern–. Déu vulgui que m’equivoqui.
En qualsevol cas, i parlant ara de coses importants de veritat, els espanyols vam tenir ahir al vespre la immensa fortuna de rebre l’escalf i el confort del rei d’Espanya, des del Palau de la Zarzuela. Em va saber greu perdre’m l’al·locució –havia d’estar en una altra part de la casa–, però m’hauria ajudat molt veure la seva expressió d’autoritat moral, enlluernadora i plena de saviesa… En els moments d’incertesa, escoltar un referent de treball, mèrit i decència moral sempre ajuda.
