[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Diumenge de confinament. Por. Empatia. Dolor. Esperança. L’asfalt nu de la Gran Via des de la finestra. Un silenci tan eixordador com el crit de Munch.
El meu cap és una cruïlla de frases inconnexes:
Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde, recita Gil de Biedma. Nothing’s gonna change my world, canten Lennon i McCartney. El meu regne per un cavall!, crida Ricard III. Ni bri bo: microbi, adverteix Pere Quart. Ja no hi havia destins individuals, sinó una història col·lectiva, conclou Camus.
El nostre món es precipita pel pendent pronunciat de la piràmide de Maslow mentre emmagatzemem paper de vàter. Ja som a la base. Aguantarà? L’enemic invisible que combatem ens ha empès contra un mirall que reflecteix les nostres ombres grotesques. Se’ns plantegen dilemes impossibles: quants llocs de treball val una vida humana?
Afrontem un moment lose-lose en el qual tota decisió política implica pèrdues. I ningú vol assumir-les. Els spin doctors jeuen al divan. Però, al capdavall, qui pren realment les decisions? Amb un deute del 100% del PIB, existeix democràcia representativa o vivim definitivament en el govern dels creditors? Imagino que no deu ser senzill renegociar condicions prestatàries amb Mefistòfil. Benvinguts a la creditocràcia d’Andrew Ross: podeu pagar l’entrada en còmodes terminis.
On són els nous Churchill i De Gaulle? No se’ns pot exigir èpica sense relat. Ara bé, la manca de lideratges no justifica agafar el Cayenne i anar a passar el cap de setmana a la Cerdanya. La responsabilitat individual és intransferible.
En un context tan advers, busco una imatge d’esperança. Em ve a la ment el mico de 2001: una odissea de l’espai llançant enlaire l’os i com, de sobte, apareix la nau espacial. On és el monòlit? Segur que en alguna universitat o algun laboratori. Tot i que probablement lluny d’aquí. Que inventen ellos!, com deia Unamuno.
Potser el confinament ens farà replantejar-nos moltes coses com a país. Potser és hora de canviar les casseroles per un estri més esmolat. Una navalla d’Occam que ens permeti simplificar estructures arcaiques. O potser no. Potser seguirem esperant que les coses succeeixin per si soles. Mentre ho meditem, compte no ens caigui el monòlit al cap.
