Els treballs de l’Àlex, que té 12 anys i cursa 1r d’ESO en un institut del centre de Sabadell, depenen dels 5GB que acumulen els dos mòbils de la família amb connexió a internet. Abans tenia la biblioteca Vapor Badia, on podia anar a fer els deures. Però ara ja no.
“Si necessita alguna cosa, pot fer treballs amb el mòbil, però és clar… Ja veus tu què s’hi pot fer”, es resigna el Josep, pare de l’Àlex. Tant ell com la mare es van quedar a l’atur i es van veure obligats a retallar despeses.
Una opció per alumnes sense ordinador és utilitzar el mòbil per enviar treballs / G.P.
La necessitat de digitalitzar l’educació ha enganxat a contrapeu la societat. No estava preparada. El 12 de març, immediatament després d’anunciar el tancament de les escoles, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, descartava l’opció al·legant que “deixaríem fora l’alumnat amb menys recursos”. Després de comprovar que el confinament va per llarg, s’ha optat per aquesta via. I, efectivament, deixa en situació de major desigualtat famílies que no disposen d’accés a internet o ordinador. La bretxa digital és més profunda.
La Fundació Jaume Bofill alerta del creixement de la desigualtat en períodes sense activitat als centres educatius. El director, Ismael Palacín, adverteix que hi ha estudis que demostren que, només amb l’acumulació de les vacances d’estiu, es crea una diferència de 2 anys i mig o 3 d’escolarització entre alumnes, en funció de la seva situació a casa.
El problema, a la vista
“És un problema fins i tot amb les escoles funcionant. Aquesta crisi, però, l’ha posat sobre la taula i ha fet que sigui més urgent solucionar-lo”, opina el director de Serveis Territorials d’Educació al Vallès Occidental, Jesús Viñas, qui deriva als centres la responsabilitat d’identificar les famílies vulnerables. “En aquelles escoles que utilitzen més les noves tecnologies, és més fàcil saber-ho. En les altres, passa més desapercebut”, afegeix. Segons un informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia, prop de 150.000 llars catalanes el 2019 encara no disposaven d’accés a internet.
Francesc Vives, professor d’història, ha passat una enquesta als seus alumnes de 3r d’ESO de l’institut Miquel Crusafont per saber quin grau de connexió a internet tenen a casa. De moment, han contestat la meitat i cap dels joves ha especificat que tingui algun problema. Ara bé, ell percep que a l’aula hi ha realitats econòmiques diferents i intueix que “no tothom té els recursos necessaris”.
A Sabadell, Educació té identificades diferents àrees on els centres tenen més probabilitats d’acollir alumnes a qui els afecta la bretxa digital: la zona nord; la banda est del riu Ripoll, a Can Puiggener; i la zona sud, a la Creu de Barberà.
Paral·lelament, en la majoria de casos, la manca de connexió a internet només és part del problema. La desigualtat socioeconòmica també complica la implicació dels pares en l’educació dels fills. A les escoles, com que existeix la corresponsabilitat entre famílies i docents, aquesta circumstància es pot pal·liar. En aquests moments, el problema es fa més evident i complicat.
Hi ha solució?
Des de les escoles públiques es facilitaran alternatives: poder enviar una foto amb el mòbil dels deures o, tal com explica la mestra infantil Anna Ramírez que es fa a l’escola Amadeu Vives, fer propostes que es puguin desenvolupar sense accés a dispositius.
Educació avança que s’intentarà frenar l’impacte amb recursos a curt termini: amb l’ajuda de centres s’està identificant possibles casos de famílies vulnerables on es podrien fer arribar targetes SIM o dispositius. També, per exemple, s’ha acordat vehicular continguts a través del canal Super3. I, a l’hora d’avaluar el tercer trimestre, es tindrà en compte la situació personal de cada alumne.
Des de la Fundació Bofill, tal com expressa Palacín, s’opta per una decisió més radical però amb major efectivitat: exigir a les companyies telefòniques connexió gratuïta per a aquests alumnes, en hores determinades. També posa a sobre la taula obrir escoles d’estiu on farien classe professors a les llistes per cobrir vacants, jubilats o estudiants en pràctiques.
Docents que enyoren mirar als ulls els alumnes, sense pantalles entremig
