Ja fa dies que tinc la sensació de viure en un capítol de Black Mirror, la sensacional sèrie de la BBC que ofereix el catàleg sencer d’escenaris distòpics de la vida moderna.
La distopia està servida: cotxes de la policia municipal fent sonar missatges de confinament pels altaveus, els militars atenent rodes de premsa, patrullant els carrers i desinfectant residències, i el govern monitorant els nostres moviments a través de les operadores de telefonia, mentre els soferts ciutadans estem tancats a casa dòcilment, teletreballant totes les hores del dia (amb sort) i/o consumint massivament sèries i continguts a Internet, i fent pastissos…
A l’altra banda, el sistema sanitari, sota mínims, lluitant heroicament (molt més del que voldrien els aplaudits professionals, que preferirien menys aplaudiments i més recursos) per suportar en soledat una pandèmia que s’emporta els més dèbils de la manera més cruel.
En la gestió de qualsevol crisi hi ha tres fases: la prevenció, la gestió de la crisi pròpiament, i la recuperació. En aquesta crisi, els governants han suspès en prevenció (recordeu allò del “risc zero”?), i encara és aviat per valorar la fase actual. Van actuar tard amb mesures radicals, els ciutadans hem complert i, de moment, el sistema sencer està contenint la respiració mirant de reüll si la maleïda corba s’aplana i ens comencem a relaxar.
A la fase de recuperació, però, no hi ha marge d’error. Tenen temps per organitzar-se, obtenir tota la informació, analitzar les millors opcions, valorar les prioritats i prendre decisions òptimes. El risc ja no és col·lapsar el sistema sanitari. Ara el risc és una ruïna econòmica, política i moral absoluta, de la qual no ens recuperaríem.
