Les persones amb trastorns de l’espectre autista són una de les excepcions al confinament obligatori. I és que les seves necessitats són especials, com expliquen les famílies i diverses associacions. Ara bé, en un gir inesperat, la notícia ha estat l’aparició de “policies de balcó”, que recriminen persones que caminen pel carrer sense conèixer les circumstàncies. O directament escridassen. No és un fet aïllat: s’ha produït a tot l’Estat. Parlem amb Estefania Abasolo, mare del Roc (que viu amb TEA), de tot plegat.
Heu patit alguna escridassada des dels balcons, per caminar pel carrer? Nosaltres no hem patit insults personalment, però tinc amigues que sí que han estat increpades des d’alguna finestra. Allò típic. Bé, no hauria de ser allò típic! Però ha passat a alguns llocs de Sabadell, per anar pel carrer.
D’aquí va néixer la iniciativa del braçalet blau. El feu servir? No ho faré. No el vestiré de blau ni li posaré el braçalet al meu fill, perquè em sembla estigmatitzar-lo. Ara bé, entenc que algú ho faci. Perquè hi ha nens de prou edat que si viuen una situació així, se n’adonen. I això no pot ser.
Poder sortir al carrer ha estat una escletxa d’oxigen? Doncs mira, tampoc et pensis: no és ni un luxe, ni un privilegi. Quan som al carrer, li he de dir constantment que no toqui això, o que no entri al parc… O sigui, que resoldre una crisi et pot portar a una altra.
Com es troba ara? El Roc està a la seva zona de confort, ara mateix. En tot cas, és un trastorn invisible. Algunes persones m’han arribat a dir: ‘Però si sembla normal, si sembla que no tingui res’. I és clar, cal explicar bé el concepte d’inclusió i de la diversitat de les capacitats.
Com es materialitza aquest trastorn? Doncs a l’escola, per exemple va començar a mossegar per mostrar disconformitat. En canvi, ara diu: ‘No vull’. O fa una empenta. El que cal és ajudar-los, donar-los eines per poder associar sentiments i les formes d’expressar-los.
La setmana passada va ser el dia internacional de la visibilitat del trastorn d’espectre autista (TEA). Què demaneu a l’administració? Més que a les administracions, fem una crida a donar visibilitat a la vida amb aquests trastorns. I fer-ho en totes les fases de la vida. Ens amoïnem per nens amb TEA, però, i els adults? Desapareixen de les xarxes d’ajuda, dels articles científics…
No teniu referents en els quals us podeu projectar? És clar. Després, demanant més informació, he vist que hi ha pisos tutelats. Que poden treballar. Però vaja, no se’ls veu. I jo voldria obtenir assessorament, perquè els nostres nens també arribaran a ser adults.
