[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
L’adversitat econòmica que afronta actualment Espanya té, al meu entendre, tres grans diferències amb la del 2008. La primera és l’existència d’un element causal exogen a l’economia, com és una pandèmia. La segona és que, si bé el 2008 l’activitat econòmica va caure progressivament, ara el xoc ha sigut sobtat. Per il·lustrar-ho amb dades, un informe de Goldman Sachs preveu que el PIB a Espanya caurà aquest any un 9,7%, mentre que el 2008 va caure només un 3,8%.
El tercer element diferenciador és la tipologia de l’endeutament. El 2008, el deute públic era del 38% del PIB, mentre que el deute privat d’empreses i famílies era d’un 190%. Ara, en canvi, el deute privat ha baixat a un 126% del PIB, mentre que el deute públic ha pujat fins al 99%. L’Estat té molt menys marge de maniobra que el 2008.
Hi ha cert consens entre els economistes sobre el fet que, per evitar mals majors, calen ajudes directes a empreses i autònoms. Fins i tot des d’un punt de vista liberal, si es prohibeix el lliure exercici de l’activitat econòmica privada per garantir el bé comú, esdevé just establir compensacions públiques. Sense aquestes compensacions, moltes empreses no podran sobreviure i això desembocaria en xifres d’atur insostenibles per a les arques públiques.
Ara bé, les mesures aprovades fins ara són insuficients, excessivament burocràtiques i poc àgils. A més, el seu gruix important no són ajudes directes, sinó préstecs avalats per l’Estat. I, compte: aquests préstecs s’han de tornar. Què passarà quan s’acabi l’any de carència? Ens podem trobar amb una onada massiva de fallides empresarials i amb la banca executant els avals públics.
Per tant, ens trobem en un cert cercle viciós perquè l’Estat, que és qui hauria d’implementar les compensacions, no té la capacitat de fer-ho per manca de solvència. I, en cas de no fer-ho, acabarà essent encara més insolvent. És en aquest context que el president Sánchez intenta activar desesperadament el comodí de la trucada, és a dir, la solidaritat europea.
I la pregunta és: Alemanya o Holanda voldran ser solidaris, un cop més, amb un Estat que no ha fet els deures i no ha aprovat cap reforma estructural rellevant en els darrers 10 anys, o ens deixaran, definitivament, per un cas perdut?
En conclusió, la situació de partida és molt diferent de la del 2008, però podem acabar igual de malparats.
