Oci i cultura

La pandèmia al còmic: "Mai ens han faltat idees distòpiques”

Efa destaca que ‘Django’ és un “entrecreuament de camins” i influències culturals / LLUÍS FRANCO

S’havia de presentar al Saló del Còmic de Barcelona, però ha estat suspès. Fins i tot tenien prevista una avant première al Festival de Jazz de Santander. Ricard Efa (Sabadell, 1976) torna amb la singular història del guitarrista i jazzista gitano Django Reinhardt. Tot i que Django Main de feu haurà d’esperar fins que s’aixequi el confinament. I llavors sí que l’enviaran a impremta.

Sant Jordi, en confinament! No sé què es podrà fer, més enllà d’unes lectures on-line. Realment, el sector editorial deu estar aturat, amb totes les publicacions del primer semestre parades.

Tot i que per a la gent de la cultura, treballar a casa no és cap sorpresa. Fa més de 20 anys que treballo des de casa. Però l’angoixa és la mateixa, eh? Que el virus vagi pel món influeix en la feina, en la capacitat de concentració que tenim. I per descomptat, la criança. Intentar que els nens i nenes no estiguin 24 hores davant la pantalla, jugar amb ells i fer coses creatives requereix molt de temps.

"Ara arribarà un tsunami de llibres d’autors mediàtics sobre el seu confinament”

Què estàs creant, aquests dies de reclusió? Intento fer les coses més llamineres. O sigui, la part més creativa, no pas la mecànica. De totes maneres, tampoc podria dibuixar gaire, ja que se m’està acabant el material i les botigues estan tancades. Ah! I em nego a comprar on-line, posant en risc la salut d’un rider. Així que es fa difícil fer una vida laboral normal.

Publicitat

Aquesta pandèmia ens ofereix idees sucoses per a llibres futurs? Mai ens han faltat idees postapocalíptiques ni distòpiques. Sobretot per a la nostra generació, que vam néixer amb el perill nuclear, amb Mad Max... I que Catalunya té El mecanoscrit del segon origen com a icona. Ara bé, el que sí que crec que arribarà és un tsunami de llibres vivencials sobre el confinament: d’autors mediàtics i escrits per negres literaris. Perquè molts llibres que havien de sortir ara per Sant Jordi hauran quedat obsolets. No es podran publicar, perquè l’actualitat marcarà parlar del que ha passat aquests dies.

La teva obra, tanmateix, viatja als anys 20. Com arribes a la figura de Django? Amb converses amb Salva Rubio, el guionista amb qui treballo. Ens agrada tractar gent de la cultura del segle XX, que és quan hem nascut. Ja havíem fet el còmic de Claude Monet i ara estem amb el d’Edgar Degas. Però ara ens interessava abordar la música. De fet, toco a algunes bandes des d’adolescent.

Per què Django resulta tan hipnòtic? Suposo que perquè trenca amb el que estava establert. Era gitano, era franco-belga, de la cultura manuix... I havia estat influenciat pels gitanos de la Catalunya Nord, que s’havia trobat a París, tal com ens va dir el seu net. És un entrecreuament de camins. Teníem ganes d’investigar d’on venia.

Aquesta setmana se celebra el Dia Internacional del Poble Gitano. Va ser un eix de la seva vida o una identitat més? Ell mai va deixar de viure de forma nòmada. Amb la roulotte. Mai va trencar aquest estil de vida. Sortia d’un entorn 100% gitano. Encara més: es deixa contaminar pel jazz americà, però no perd l’arrel gitana i segueix amb músiques europees de l’est. No dic res més, perquè nosaltres com a paios som uns ignorants i podria fotre la pota. Afortunadament, Django viu al segle XX i ja es pot enregistrar la seva música, que arriba fins als nostres dies.

Com aconseguiu transmetre la musicalitat en forma de dibuix? És molt difícil, dibuixar la música. Amb Claude Monet, que era pintor, va ser molt fàcil explicar-ho amb imatges. Però amb Django... Fem servir els ritmes, amb certa acceleració i després certa pausa. I a les bafarades –els globus de text– hi posem partitures reals. També intentem transmetre el moviment de les sales de ball, tot i ser imatge fixa.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top