Ciutat

A primera línia: els herois del coronavirus

Textos: Marta Ordóñez i Albert Acín | Fotografies: Victòria Rovira

En la crisi del coronavirus, hi ha una primera línia del front: persones que, tot i l’adversitat, es mantenen fermes en la lluita contra la pandèmia. El combat té noms propis al darrere que no defalleixen, ni en els dies més difícils. Cadascú des del seu lloc però per una mateixa causa.

“Intento fer riure els pacients, ells sí que són herois”

RAQUEL GRANADOS, tècnica auxiliar d’infermeria

Poden estar poca estona amb els pacients per evitar l’exposició, el temps just i necessari per fer el servei. Però en aquest lapse, Raquel Granados (TCAI) intenta que el pacient esclati en una rialla i oblidi per uns minuts on és. Equipada fins a les celles, els pacients del Taulí només poden veure que els somriu perquè els seus ulls se li esquincen.

Malgrat l’“angoixa” d’aquests dies, els sanitaris remenen entre els seus calaixos per trobar el millor dels seus somriures, “ells ho mereixen”. Quan un malalt està animat, explica Granados, la recuperació és molt més fàcil. “Ells sí que són herois, treuen les forces d’on no en queden”, explica.

“Al Taulí tots som un: de la peça més gran a l’última” 

TONI FERNÁNDEZ, auxiliar sanitari

Al Taulí, els diplomes i les distincions han passat a millor vida. Ara els professionals formen part d’una mateixa cadena. “Tots som un, de la peça més gran a l’última”, explica Toni Fernández. És auxiliar sanitari, portalliteres en llenguatge popular, i ha sabut veure la part més maca a un escenari “devastador” que assegura que “deixarà seqüeles psicològiques als sanitaris”.

Ell, com la resta de l’equip, s’ha hagut d’adaptar en un temps rècord a la nova situació i ho ha aconseguit, “units i més humanitzats que mai”. “Amb una agulla i un fil hem aconseguit fer un vestit”, assegura. Però ni es considera un heroi ni vol ser-ho: “No és un conte, és la realitat”. Se sent un humà fidel a la seva vocació. Això sí, demana “memòria” per quan això passi a la història.

“Tenim petits corresponsals als balcons de les cases”

PACO MONTORO, Policia Municipal

Paco Montoro ho té clar: mentre els petits furts han baixat (forçosament) a Sabadell al voltant del 90%, la participació ciutadana per detectar altres fets delictius –entre ells, saltar-se el confinament– ha augmentat. “Tenim petits corresponsals als balcons de les cases”, assegura.

Acompanyat sempre del seu company pelut, l’agent Danko, està a peu de carrer procurant que tothom respecti l’estat d’alarma: “No només hem de garantir la seguretat de tots, també informar els ciutadans que encara no saben de què va la cosa”. Encara que sembli impossible, s’ha trobat amb persones que no ho sabien. O això diuen.

Pel que fa a les denúncies, assegura que “només s’efectuen en casos evidents”. Mentre fa el servei, com si es tragués l’uniforme, mostra la seva faceta més humana: “Hi ha gent que necessita parlar, intentem ajudar-los tot el que podem”. També ell s’ha de cuidar. Ho ha de fer per ell i, sobretot, per la seva família.

“Som dependentes, psicòlogues i policies”

RAFI LUQUEtreballa en un supermercat

Quan es treballa a un supermercat en ple estat d’alarma, els rols es magnifiquen. Rafi Luque no només ha de fer de dependenta. També de psicòloga –i atendre tots els mals dels clients– i de policia, controlant que tothom respecti les normes dins i fora la botiga: “Per nosaltres i per ells”, explica.

Cuidar dels seus clients és una de les seves màximes.“Hem habilitat un servei per WhatsApp perquè puguin enviar la llista de la compra i la preparem”, indica. Ara més que mai, és conscient de la importància de la seva feina. Per això els aplaudiments de les 8 h i el “també és per vosaltres”, que li va dir un veí, la commouen.

“He rebutjat ofertes del mercat negre per decència”

CARLES FERRER, farmacèutic

La febre per aconseguir gel antisèptic, mascaretes i guants ha arrasat totes les farmàcies de Sabadell. Aquests elements garanteixen la protecció al ciutadà. Els farmacèutics s’estan trencant les banyes per aconseguir aquest aprovisionament, encara que les farmàcies no hi guanyin ni un euro a canvi.

Carles Ferrer és un dels professionals que està buscant material sota les pedres, però no a qualsevol preu. “He rebutjat ofertes del mercat negre per decència, els preus estaven pels núvols”, assegura Ferrer, que es troba sovint en aquest dilema. “Ara no es tracta de fer diners, sinó de protegir-nos entre tots”, defensa.

“No hem de tenir por, la meva arma és el lleixiu”

ANDREA REZES, personal de neteja de l’Hospital Parc Taulí

Escac i mat a la Covid-19 amb un element tan ordinari com el lleixiu. Andrea Rezes ara treballa al Taulí com a personal de neteja i mai s’ha sentit tan poderosa. “No podem tenir por… jo em defenso i defenso els altres  amb la meva arma, el lleixiu”, diu.

Si els protocols de desinfecció en un hospital sempre són agressius, ara són més destructius que mai. Passats trenta minuts de la sortida d’un pacient, el temps en què el virus cau a la superfície, l’Andrea entra ben protegida i actua sobre cables, sostre, parets… Cap racó se li escapa!

“Ens hem de posar una bena als ulls per poder ajudar”

JOAN BERNAT CLARELLA, bomber

Els Bombers de la Generalitat viuen en tensió constant, i el coronavirus no ha fet més que incrementar-la. Joan Bernat, amb més de 38 anys al cos, creu que l’exigència d’ara és semblant a la d’un desastre de grans magnituds, com una inundació, un ensorrament o un incendi industrial.

Davant d’això, cal mantenir el cap fred: “Quan les persones es posen nervioses, no veuen el final del túnel. Nosaltres hem de posar-nos una bena als ulls per poder ajudar i fer-ho el millor possible”, explica el Joan, que han participat en trasllats estratègics per la Covid-19. Tot mentre segueixen atenent altres serveis, com el rescat de persones i l’extinció d’incendis en domicilis.

“Mai t’hi acostumes, però sempre et queda poder ajudar”

FRAN TEBAR, infermer del SEM

El Fran viu amb tristesa l’impacte de la Covid-19. Des del SEM, es troba històries dures. “La gent entra en col·lapse en hores. De la febre a morir-se ofegat i amb la família al davant”, explica, i afegeix: “D’una guàrdia pots sortir plorant. Mai t’hi acostumes, però sempre et queda el més important: ets a primera línia per poder ajudar”.

“Valorem molt l’estima de la gent cap a la nostra feina”

SANTI BERNAL, Caporal als Mossos d’Esquadra

El coronavirus ha donat una empenta als Mossos d’Esquadra després de la imatge de descrèdit de la tardor passada. Així ho veu el caporal Santi Bernal. “Valorem molt l’estima de la gent cap a la nostra feina. Hem recuperat el suport de la societat”, assegura.

La policia catalana ha viscut de tot aquests dies: a banda dels controls de moviments, hi ha hagut escenes sorprenents, en què el confinament ha tingut molt a veure: “Eren les 20 h tocades, i estàvem perseguint un delinqüent que es va escapar pels terrats. Els veïns, que havien sortit per aplaudir, ens van dir per on anava fins que el vam enxampar”.

“Donem una dosi d’afecte extra als avis”

JUDITH ESCRIBANO, directora d’una residència

Les residències allotgen la població més vulnerable, la gent gran, amb el hàndicap d’estar aïllats dels seus. “Els donem una dosi d’afecte extra, per compensar el que no poden rebre de les famílies”, diu Judith Escribano, directora de la residència Roma. Els han de protegir a capa i espasa.

Una de les escenes més maques que ha viscut en el confinament ha estat la d’un avi fent un petó a la tauleta electrònica per acomiadar-se. “Pensava que la filla estava aquí”, explica. I, un cop tallada la trucada, continuava somrient.

“Em quedo amb la companyonia que tenim a l’hospital”

AINA GOMILA, metgessa al Taulí

El front directe de la Covid-19 és dins del Taulí. Aina Gomila ho ha viscut de primera mà i reconeix que mai s’hauria imaginat veure l’hospital en una situació tan crítica. Personal mèdic de totes les especialitats s’ha arremangat i això ha emocionat l’Aina: “Em quedo amb la companyonia que tenim a l’hospital”, afirma, i afegeix que la pitjor part és assistir a la mort d’alguns pacients: “Hem tingut situacions molt complicades. N’han mort molts”.

Es queda amb la història d’un malalt de 75 anys que se n’està sortint després de 15 dies intubat a l’UCI: “Reconforta veure que n’hi ha que se’n surten”. 

Comentaris
To Top