VÍCTOR PATSI

‘Primera línia’, el xoc de la realitat

[Per Víctor Patsi, periodista]

La pandèmia de la Covid-19 té moltes cares, amb un munt d’efectes, conseqüències i gent afectada. Amb independència de tenir o no la malaltia, el coronavirus ens marca i marcarà d’una manera o altra. Més enllà de com acabarà tot plegat –no ho saben ni els que se suposa que hi toquen–, la roda de la vida –i de la mort– segueix girant i tot, absolutament tot, s’adapta per força a aquesta llufa vírica que ens han enganxat a l’esquena i que ens amenaça els pulmons.

Informativament, la Covid-19 no té rival. Hi ha massa coses per explicar. Massa gent afectada. Massa feines en joc. I salut a banda, moltes pors. Pel que està passant i per desconèixer les conseqüències del que es derivarà de tot plegat. Així, a l’engròs, hi ha tres tipus de gent afectada. Els confi nats, els serveis essencials i els mateixos malalts per coronavirus. Agafa aquests tres col·lectius, sacseja’ls a la coctelera amb una idea periodística brillant, ben tractada visualment, i el resultat és un producte televisiu brutal. Si amb aquesta petita pista no en teniu prou, llegiu bé això, a veure si us sona. Arrenca com si fos un quadern de bitàcola. Exactament igual com arrencava cada capítol de la mítica – per a mi– sèrie Star Trek amb la veu en o del capità James T. Kirk, capità de la nau estel·lar Enterprise…

“29è dia de confi nament. Nosaltres som a casa… Com és el dia a dia dels que treballen a primera línia del coronavirus? Què és el que fan? Què veuen? I, sobretot, què és el que senten?”. Aquí, la veu en o és la del periodista i escriptor Eloi Vila, i els intrèpids aventurers de la nau Enterprise són la infermera pediàtrica, la llevadora, la metgessa de cures palliatives, la investigadora, l’infermer del 061 o el coordinador d’Urgències. Ells són els testimonis de la lluita contra el coronavirus. El seu dia a dia de feina, amb les seves pors, alegries i misèries tenen un efecte magnètic. El programa es diu Primera Línia. Dura 15 minuts i va enganxat al Telenotícies Vespre.

Mentre nosaltres estem confinats a casa, ells, protegits o no amb mascaretes, ulleres, guants i vestimentes pandèmiques, són els nostres ulls allà on no podem entrar per la nostra pròpia seguretat. Visualment, el format ho peta. Autogravacions amb el mòbil, amb un fi l narrador que arrenca a casa seva, passa pel lloc de feina, molt a prop, massa, de gent infectada, i que es tanca amb refl exions de primera mà en acabar la jornada, on arriben esgotats, però a la vegada serens i punyents. No són actors. No són impostors. Per això ens els creiem. Pel que fan, pel que viuen, i perquè, amb el mòbil, ens ho expliquen de primera mà i ens en fan copartícips des de casa. Al meu entendre, això complementa la informació pura i dura de l’informatiu i, en molts aspectes, fins i tot el guanya per golejada. Perquè és real.

Aquest toc extra de realitat ve pel format televisiu triat. No els veiem a tota pantalla. Els veiem/escoltem amb les mides exactes d’un telèfon mòbil. Com si el tinguéssim a la nostra mà. Com si ens ho haguessin fet arribar expressament a nosaltres. I al voltant d’aquest mòbil incrustat al mig de la tele hi ha un fons amb efecte magnètic i futurista, com si fos les entranyes d’un superlaboratori en el qual treballen els investigadors que ens han de salvar a tots amb la troballa de la desitjada vacuna. Cada dia, tres històries, tres personatges, tres integrants de la tripulació d’aquest particular Enterprise que es van intercalant, entrellaçant i que reforcen el perquè de tants aplaudiments a les balconades a les 8 del vespre. Primera Línia. Uns cracks.

Comentaris
To Top