[Per Marc Argemí, periodista]
L’any 1854, en menys d’una setmana, unes 700 persones van morir de còlera al barri de Soho, a Londres, en una àrea d’un quilòmetre de diàmetre.
En aquell temps es pensava que la còlera s’escampava per l’aire, però que una brisa assassina es concentrés en aquell trosset de ciutat no va convèncer el Dr. John Snow. Aquest metge va investigar, i el que va trobar qüestionava la creença general: el brot epidèmic no es va escampar a través de l’aire, sinó a través de les aigües contaminades d’una font pública situada a Broad Street. Tots els malalts en un moment o altre havien begut d’aquell raig. La seva demostració va ser incontestable: va posar en un plànol la ubicació de la font i dels morts, i al primer cop d’ull no deixava dubtes.
El bo de Snow no és, doncs, un personatge de Joc de Trons, sinó el pare de l’epidemiologia moderna, i és, també, precursor de la visualització de dades.
Si recupero ara la història de la font intoxicada de Broad Street és perquè també són fonts –en aquest cas d’informació– el que està a l’origen dels fenòmens de desinformació –la infodèmia– que s’escampen en paral·lel a la pandèmia. Sí, la desinformació no s’escampa per l’aire ni per art de màgia: un ha de consumir d’alguna font. És a dir, que les fonts d’informació són a la infodèmia el que la font londinenca va ser a l’epidèmia de còlera.
I l’abundància de fonts actual explica la diversitat de conclusions i de raonaments i de teories. No està gens clar, doncs, que l’augment de l’oferta informativa ens dugui a una millor comprensió del que no sabem. Especialment, en la conjuntura actual, quan hi ha preguntes que ni la ciència ni els governs ni ningú està encara en condicions de respondre.
Un equip d’investigadors també del Regne Unit, com Snow, però d’una altra disciplina, la comunicació, han presentat aquesta setmana un estudi sobre com la població de sis països s’està informant i desinformant sobre la pandèmia del coronavirus. Pertanyen al Reuters Institute de la Universitat d’Oxford, i estan liderats per Rasmus Kleis Nielsen.
Entre altres elements, els investigadors han preguntat a una mostra de ciutadans dels Estats Units, Espanya, Regne Unit, Argentina, Alemanya i Corea del Sud sobre la veracitat d’algunes afirmacions que circulen referides a la pandèmia: si la Covid-19 es pot transmetre en àrees de clima càlid (és cert), si menjar all pot prevenir la infecció (fals), si la gent gran té més probabilitats de passar-la pitjor (cert), si els antibiòtics són efectius (fals) i si la Covid-19 va ser creada en un laboratori (fals). Els ciutadans més ben informats són els britànics (el 86% respon correctament a més de 3 de les preguntes), seguit dels alemanys (76%). Els que menys, els coreans (58%) i els nord-americans (65%). Els espanyols queden al mig, però amb el dubtós honor de ser el país on més gent pensa que el virus ve d’un laboratori (el 29% de les respostes).
Curiosament, sí que es dona una certa correlació entre el grau de bona informació i les fonts que han consultat. En ser preguntats sobre les fonts de les quals es refien més a cada país, els ciutadans més ben informats del Regne Unit (els que responen millor les preguntes anteriors) diuen confiar principalment en mitjans de comunicació, govern, experts i la informació del sistema públic de salut. A Espanya, en canvi, ni mitjans ni govern tenen un impacte significatiu diferenciat sobre la població ben informada. Aquí els menys desinformats es refien més dels experts. Per pensar-hi.
