Té una veu versàtil que s’adapta a qualsevol estil musical: les balades, la música electro, la rumba, els boleros… Olaya Cidoncha (Sabadell, 1985) és una cantautora camaleònica capaç d’adaptar la seva veu a tantes formes com calgui. “El gènere musical no et fa més o menys bo”, tot i que reconeix que se sent identificada amb els estils íntims.
Durant més de vint anys de carrera musical, les ha vist de tots colors: convertint-se en la veu del Pride BCN 2014 amb A new Illusion, davant de milers d’espectadors, cantant de bar en bar o al festival Matinée. “Sempre m’he sentit igual d’artista”, assegura. Cidoncha també es va convertir en la número 1 de la llista de Flaix FM amb I’m a Bitch, un tema electrònic de David Quijada.
El que mai ha fet, ni es planteja fer, és participar en cap mena de concurs televisiu: “La Voz és un cementiri d’artistes”. No pot imaginar que quatre persones puguin decidir el seu talent. Se sent viva actuant en directe, on “no hi ha marge d’error” i conserva “la màgia” que només un cantant o músic pot viure.
Recentment, ha tret el seu primer àlbum però no ho ha fet, ni de bon tros, per fer-se d’or. Ha viscut les dues cares del disc: des de temps en què les companyies pagaven els royalties per avançat fins al clímax de la digitalització, on “ja no es molesten ni en escoltar els temes”. Però la il·lusió de tenir el seu disc entre les mans no té preu.
La sabadellenca ha col·laborat amb grans productores com a corista en discs de Patricia Manterola, Melody o Paulina Rubio. També, en un dels covers del disc de l’estiu del 2002, l’Olaya imitava tan bé les cantants d’Aserejé que la discogràfica va retirar del mercat 250 mil còpies al·legant que es tractava de la versió oficial. “M’ho prenc com un afalac”. En vint anys, mai no ha deixat de fer vibrar la seva veu. I, potser sí que a un altre ritme, però no es planteja fer-ho mai.
Olaya i Javi Jareño actuaran a la Patronal de Sant Quirze el diumenge 22 de març / Victòria Rovira
