Després del ‘boom’ que va suposar ‘Argelagues’, la periodista sabadellenca Gemma Ruiz presenta ara ‘Ca la Wenling’, ambientada en una perruqueria de la comunitat xinesa a Barcelona.
Com has viscut afegir l’escriptura a la teva carrera periodística? T’ho dic sense embuts: per mi ha estat com si m’haguessin regalat una segona vida. He tingut la sort de poder fer la carrera que vaig triar i d’haver-m’hi pogut dedicar, cosa que no poden dir molts dels que més tard van estudiar Periodisme i ja es van trobar amb el sector trinxat i precaritzat. Així que si això no fos ja prou d’agrair, faig la primera novel·la als quaranta anys i la meva vida canvia completament: descobreixo que vull dedicar-m’hi i que puc tenir una segona feina que m’equilibra la primera.
Són molt diferents? Amb el periodisme sempre tens feedback constant amb la gent, una exposició pública, treballes amb el deadline del telenotícies, en una redacció sorollosa i animada, etc. I, en canvi, amb l’escriptura tot és radicalment diferent: estàs tu sola, hi ha silenci, quietud, intimitat, espai per parar i pensar. I no m’hauria imaginat mai que necessités tant aïllar-me com l’escriptura m’ha fet constatar.
D’on va sorgir ‘Argelagues’? De la besàvia Remei, la meva àvia Nina i la meva tieta àvia Rosa, que em van confiar les seves vides per fer-ne una novel·la. Elles m’han fet el regal d’aquesta segona professió i segona vida i els hi agraeixo.
Com serà el teu dia d’avui, malgrat ser un Sant Jordi tan estrany? Com que he estat redactora en cap a TV3 des que va començar la crisi del coronavirus –i ha estat dur–, la setmana de Sant Jordi m’han fet hivernar. I a mi m’està anant molt bé per recuperar energies i tornar a la redacció dilluns que ve, ben refeta. Estar-me a casa aquesta setmana també m’està deixant espai per presentar Ca la Wenling amb totes les iniciatives on-line que s’han empescat perquè el sector del llibre tingui un altaveu. És virtual? Sí, però com a mínim, altaveu.
Com recordes el teu primer Sant Jordi, presentant ‘Argelagues’? Va ser inoblidable de debò. Sobretot, per estrany. De Sant Jordis amb el micròfon a la mà i fent connexions en directe amb escriptores i escriptors n’havia viscut un munt. En canvi, el d’Argelagues, asseguda rere el taulell i anant de parada en parada signant sense parar, va ser flipant. Em veia com des de sobre, com si fos una observadora de mi mateixa i me’n fes creus, d’estar en aquella posició. Va ser molt bonic trobar-se amb lectores i lectors cara a cara. Tothom té sempre paraules molt encoratjadores.
Et trobes més aviat amb pocs ànims per a aquest 23 d’abril confinat o creus que hi ha marge per ser optimista? A mi, al cantó dels pessimistes no m’hi trobareu mai. Ara bé, tampoc no serveix de res anar amb el lliri a la mà. És més que probable que el sector cultural en general –i el del llibre en particular– rebin una patacada gravíssima, amb aquesta crisi. És molt preocupant. I per això no s’ha d’esperar a lamentar-se’n, s’ha d’actuar ara mateix: tots els que tenim el sou assegurat i que durant aquest confinament no hem gastat en res més que no fos lloguer i menjar, si us plau, fem una gran llista de llibres. I que les nostres llibreries puguin tenir ingressos per intentar mantenir-se. És una inversió que revertirà en el nostre benestar.
