[Per Pep Marès, mediador i comunicador cultural]
Sense tenir números a les mans, tinc la impressió que els museus són un dels grans oblidats de la política cultural de Sabadell. Ara que és temps d’imaginar, em poso a pensar com hauria de ser el millor museu per a la ciutat, a partir dels dos municipals.
El primer que faria seria fusionar marques i direcció estratègica, i repensar les temàtiques: un enfocat a les arts i l’altre a la societat i al pensament.
El segon pas seria articular una proposta en què la persona estigués al centre, en què usuaris i visitants del museu tinguessin propostes d’activitats de cocreació i amb capacitat de decidir tant en l’exposat com en el fet explicat. Oferint-los, per tant, la possibilitat d’un canvi de rol: de visitants observadors a actors creadors. També dotaria d’una plantilla més gran la institució, incorporant nous professionals enfocats a la facilitació, a la mediació i a la creació (makers), i reforçant els rols existents amb formació i recursos.
En tercer lloc, faria desaparèixer les exposicions permanents. En una societat líquida i de canvi constant, els continguts i objectes exposats també s’han de transformar i canviar contínuament.
En quart lloc, trauria el museu fora del museu, però de veritat. En un context social nou, cal fomentar la cultura de proximitat i per tant cal moure fons patrimonial i artístic de Sabadell a les escoles, als mercats, a les empreses, a les comunitats de veïns, etc.
En cinquè lloc, també reformularia les activitats (d’oci, educatives i de difusió): han de ser participatives, obertes i canviants, amb nous formats de llarg recorregut (off i on-line) i on es treballi per reptes i amb models de cocreació. El museu ha d’oferir activitats però també ser capaç de fomentar-ne de noves i, el que és més important, recollir demandes socials. Cal fomentar activitats ADD: que es pugui gaudir i treballar Abans de la visita, Durant i Després.
En sisè lloc, cercaria nous socis estables: les escoles i centres de formació han de tenir prioritat, però hem d’estar oberts també a l’empresa, al comerç i a les institucions de restauració i turisme de la comarca.
En aquest exercici prenc les paraules de l’historiador i museòleg Hugues de Varine: “Res és més fàcil que crear un museu sense comptar amb la participació de ningú. Es tractaria simplement de construir un edifici o aprofitar-ne un de ja existent, posar-hi objectes dins, obrir-lo, i esperar que les persones hi entressin[…]. Les vitrines, les peces i els seus criteris de conservació haurien de ser la punta de l’iceberg dels museus, i la comunitat la base”. Comparteixo l’opinió del museòleg, la participació significa iniciativa, presa de decisions i activitat, i, per sobre de tot, posar la comunitat al centre, escoltar-la i comprendre les seves necessitats i inquietuds.
Segur que hi ha qui es preguntarà: Cal tot això? I jo li voldria respondre: Sí que cal, és vital! El museu ha de deixar de ser un espai elitista, apte per a només uns quants, i convertir-se en un recurs per a la comunitat. Cal conèixer i comprendre la percepció que té la comunitat del seu propi patrimoni –amb el benentès que no hi ha ningú que el conegui millor que ells– per poder adoptar un enfocament democràtic i satisfer les necessitats de tots, i també per propiciar la innovació (en termes de creativitat, col·laboració…), que només és possible si la comunitat s’hi involucra.
I, sí, finalment acabo parlant del coronavirus. Passo d’imaginar a exigir a l’equip de govern actual i a les forces de l’oposició que posin al centre de la seva acció i del seu relat la cultura en general i el museu en concret –com a eina–. I ho faig perquè entenc que per al Sabadell post-coronavirus el paper de la cultura i el museu hauria de ser primordial per articular una proposta en què la cultura de proximitat sigui una eina essencial per construir una societat més justa, crítica i sostenible.
