Publicitat
JORDI SERRANO

Els temps canvien en la mala direcció

[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]

Quan preguntes a la gent com estan després d’un mes i mig confinats, responen: molt bé. En podem deduir que la gent menteix d’una forma descarada. Només hi ha uns individus que en realitat no menteixen i són els nens menors d’un any, perquè encara no saben parlar. Crec sincerament que no hi pot haver cap sabadellenc que pugui sentir-se bé. Tothom ha d’estar tocat d’una forma o altra. No estem fets per estar tancats entre quatre parets. Durant la història dels humans, de centenars de milers d’anys, hem viscut gairebé sempre als arbres i a la intempèrie.

A poc a poc vam passar a viure en coves. Després en la sedentarització derivada de la revolució neolítica va permetre que comencéssim a viure en cabanes a camp obert. A poc a poc ens vam anar concentrant fins a viure en pobles ibèrics. Però les cases només servien per dormir i estàvem tot el dia a l’aire lliure. Van venir els romans que van sofisticar l’urbanisme i l’arquitectura, però en general tothom feia vida fora de les cases, excepte les classes altes, que vivien en grans cases amb patis interiors. A l’edat mitjana, gairebé tothom vivia en petites cases obertes a l’hort, al pati o al bosc. Només en les grans ciutats, hi havia cases amb pisos. Era poca gent. A poc a poc les cases van anar pujant pisos dins de les ciutats emmurallades. A Sabadell la gent vivia en una casa anglesa amb una eixida. Va venir la segona part del segle XX i es van començar a construir pisos i més pisos, cada vegada més petits. I com a culminació del progrés de la humanitat, ara ens hi han obligat a confinar-nos.

Publicitat

Un bitxo microscòpic ha posat de genolls els humans a la terra. Tanta supèrbia, tanta prepotència, tant mòbil, tanta aplicació, tanta fi de la història i resulta que no estem gaire millor que quan no sabien res i a l’edat mitjana arrasava un virus. Ara tots mataríem per viure en una cabana enmig d’un prat i poder entrar i sortir, caminar i parlar amb la gent.

De fet, encara podríem anar més lluny, un dels primers habitants sabadellencs, el de més soca-rel, vivia a la font de Can Llobateres i es deia Jordi Dyropothecus Laietanus, fa 9,5 milions d’anys. Bé, ja sé que estareu pensant que només era un hominoide, i a més, pel que ens diuen els del Museu de Paleontologia, era molt lleig. Sí, tot el que vulgueu, però era lliure, no vivia en un pis, sinó als arbres i podia anar on volia. No hi havia ni govern municipal, ni de la Generalitat, ni govern espanyol, ni UE, ni res de res. Ni Simón, ni Trilla, ni Mitjà. I, el més important, amb el seu crani no s’hi ha trobat ni guants ni mascaretes. Quina gran evolució que hem fet! Com deia Bob Dylan, els temps estan canviant, però com matisava quaranta anys més tard Keith Richards, ho fan en la bona direcció?

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top