[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Aquests dies s’ha estrenat a Netflix la sèrie documental The Last Dance, sobre els Chicago Bulls de Jordan. Als Estats Units s’ha convertit en un autèntic fenomen social i a Espanya es troba permanentment al top 10 dels productes més vistos a la plataforma. Narra la història de com el millor jugador de bàsquet del món va passar de no arribar a cap final de l’NBA en les seves sis primeres temporades, a guanyar sis títols en les set següents.
L’interès del documental va molt més enllà del món del bàsquet o, fins i tot, de l’esport. La principal lliçó que se’n pot extreure és el valor de l’equip per sobre de la suma d’individualitats. En la temporada de transició, els Bulls van canviar l’entrenador i van instaurar un nou sistema de joc, radicalment diferent. En un inici, Jordan s’hi va oposar perquè el canvi li conferia un menor protagonisme ofensiu. No obstant això, ràpidament va adonar-se que, per als seus rivals, resultava molt més difícil haver d’aturar cinc jugadors coordinats que un de sol fent la guerra pel seu compte.
Phill Jackson, l’entrenador que va impulsar aquesta transformació, ha escrit diversos llibres. En un d’ells, Sacred Hoops, explica que quan grans jugadors deixen a un costat els seus egos i treballen per un objectiu comú, “emergeix una intel·ligència de grup que és més gran que les idees de l’entrenador o dels individus de l’equip”.
A la nostra ciutat tots coneixem l’entranyable sentència A Sabadell, cadascú va per ell. He de reconèixer que, com a sabadellenc d’adopció, em va costar anys comprendre-la en la seva deguda dimensió. Aquesta mentalitat de capelleta, que ens envaeix massa sovint, condiciona, en bona part, el nostre potencial. Si Michael Jordan hagués decidit “anar per ell”, potser mai hauria guanyat un títol de l’NBA.
Ara bé, la unitat no és un valor en si mateix. Per transcendir l’individualisme, cal un projecte comú clar i motivador. Per als Bulls de Jordan, aquest fou convertir-se en una dinastia històrica; per a Sabadell, hauria de ser el famós i anhelat projecte de ciutat. Crec que hi estàvem avançant, però la pandèmia ho ha trastocat tot. Cal reprendre-ho.
En els propers temps, totes les ciutats patiran. Però els sacrificis i esforços dels ciutadans seran més suportables en aquelles amb un horitzó definit i esperançador.
