Enguany, aquest 12 de maig, Dia Internacional de la Infermeria, la data coincideix amb un dels reptes més grans que han afrontat mai els professionals que avui formen part d’aquest col·lectiu. Si alguna cosa uneix aquests treballadors és la seva vocació.
Inés García tenia molt clar que volia ser infermera, “des de petita volia treballar per ajudar la gent i salvar vides”, explica, i afegeix que “no vaig provar una altra branca”. Té 25 anys i des dels 18 es dedica a aquesta professió; en alguna etapa en residències i ara treballant al Parc Taulí. Per ella, la infermeria “té una part molt personal, és la teva professió i és una feina molt gratificant”. I García destaca que “la majoria de vegades et sents bé pel que fas i moltes persones són agraïdes”.
La infermera del Taulí Inés García / CEDIDA
Com ella, Lorena Martínez també treballa d’infermera al Taulí. En el seu cas, primer volia fer Medicina, però després de buscar informació de què fa cada professional de l’hospital, va veure que el que realment desitjava era ser infermera. “Són els que estan 24/7 amb els pacients, cuidant d’ells i és una feina molt propera i humanitzada”, destaca. Tot just el passat mes de juny es graduava en Infermeria i des d’aquest mes de febrer treballa a l’Albada de l’hospital sabadellenc.
La infermera del Taulí Lorena Martínez / CEDIDA
Les dues infermeres coincideixen en el paper clau que tenen aquests professionals en el contacte amb els pacients. Per Martínez, la infermeria és molt important perquè “et poses molt a la seva pell i intentes ajudar-los al màxim, m’agrada la proximitat que pots arribar a tenir amb ells”. En el cas de García, apunta la seva feina va més enllà del paper que pròpiament tenen assignat, ja que “ets infermera i fas una mica de tot, des de psicòloga a treballadora social”.
“Han estat dos mesos molt durs”
La pandèmia del coronavirus ha posat a prova el sistema sanitari de tot el món i les infermeres i infermers han estat més que ningú a primera línia. “Han estat dos mesos molt durs”, apunta Lorena Martínez. En el seu cas va començar a treballar dues setmanes abans de la pandèmia i al cap de poc es va contagiar, de manera que va haver d’estar tres setmanes de baixa.
Ella manté que “al principi va ser un caos perquè no anàvem gens protegits i teníem molta por”, i relata situacions com que en els primers dies faltava material de protecció i “havíem d’entrar a habitacions de pacients contagiats amb guants, mascareta quirúrgica i ja està. Molts professionals es van contagiar, però sobretot d’infermeria, més que res perquè som els que estem allà tota l’estona”. Al cap d’unes setmanes, afegeix, la situació va ser “molt millor” perquè el material ja arribava més sovint.
Inés García és especialment crítica amb la gestió que s’ha fet de la crisi sanitària a tots els nivells, des de l’hospital al govern central. La infermera posa sobre la taula que “tenim un aguante però no tothom treballarà per 1.000 euros al mes amb el risc de contagiar la seva família”, i veu amb preocupació què passarà si hi ha un rebrot: “Molts no estarem allà com hem estat ara, primer perquè no se’ns ha valorat, no ens han donat un extra per aguantar-ho, no han sabut cuidar el personal, no ens han fet les proves”.
