Publicitat
MARC ARGEMÍ

Més història i menys pronòstics

[Per Marc Argemí, periodista]

L’ any 1968 hi hagué una pandèmia mundial, provocada pel virus H3N2. Fou coneguda com la grip de Hong Kong. S’estima que els morts en l’àmbit mundial van arribar al milió; 100.000 als Estats Units. Casualment, va arribar 50 anys després de la dita grip espanyola, la pandèmia més mortífera de la història, del 1918.

I ara, pràcticament mig segle després, en tenim una altra que ens té tancats a casa des del punt de vista real, i –des d’un punt de vista metafòric– ens té atrapats en un escenari mediàtic i social que combina l’angoixa d’una pellícula de segrestos amb el riure fàcil de la cabina dels germans Marx i alguns moments distòpics inquietantment semblants a 1984 de George Orwell o a qualsevol capítol de Black Mirror. Vivim, cadascú com pot, una situació subjectivament inèdita: aquesta serialització tragicòmica dels esdeveniments a través de rodes de premsa sobre fases, corbes, defuncions, cants a les terrasses, situacions laborals estressants, escoles impossibles, performances d’estil desigual al Tik-Tok i activitats d’animació d’agrupament escolta però per Zoom.

Si recupero el record de les pandèmies anteriors i també la manera com globalment l’estem afrontant, és perquè, per algun motiu, socialment no se’ns ha transmès la memòria de les anteriors pandèmies. Malgrat ser una constant –que es remunta més enllà dels casos esmentats–, ens agafa tot molt de nou i mal preparats, i per tant molt fragilitzats, amb una certa por. El consum pandèmic de pronòstics del futur –no em refereixo només als que tiren cartes de tarot, sinó als think tanks que fan previsions sobre el creixement de l’economia o les tendències de la propera temporada de moda– s’ha demostrat menys consistent que un núvol de sucre en el moment en què ha arribat el coronavirus. Només en alguns casos puntuals aquesta crisi havia estat anticipada, però aquelles veus que predicaven futures calamitats no van ser escoltades. Se cercava previsió, però es feia poca provisió.

Publicitat

Curiosament, aquesta obsessió per endevinar el futur (que explica també l’èxit de les enquestes, que reiteradament malinterpretem com si fossin pronòstics quan en realitat són instantànies) no sembla que ens hagi abandonat, i la pròpia lògica de comunicació diària d’aquesta crisi porta que bona part del que comentem no és sobre coses reals, sinó sobre coses probables i futuribles: qui passa a la següent fase, quines mesures es faran i quines no. És un dels misteris de la comunicació pública: s’imposa mirar endavant, com si fos la manera d’espantar les pors i passar pàgina.

Però, igual que en els llibres, no entens la pàgina següent fins que no hagis llegit bé les anteriors. En realitat, la memòria i el coneixement de la història no és un refugi de nostàlgics, sinó que amplia la perspectiva des de la qual preparar el futur. Si hom va a la història, és ple d’exemples d’on podem treure aprenentatges per anar més preparats per la vida. Què hi ha, per exemple, en l’origen del Santuari de la Mare de Déu de la Salut, la nostra patrona, si no les pestes dels segles XVI i XVII?

I, amb memòria, hom no només millora la comprensió d’on venim, sinó que també es pot espolsar, de pas, la por. La por, aquest virus de la por del qual s’ha parlat fi ns a fer-ne caricatura, és un estat d’ànim que en bona part té a veure amb el coneixement adquirit: és la reacció davant un perill o un risc, sigui real o imaginari. Si un no té punts de referència, dades concretes del passat o del present, no aconsegueix dimensionar a quin risc, realment, s’està enfrontant. Cal mirar enrere per comprendre i admetre serenament que, com diu l’Eclesiastès, no hi ha cap cosa nova sota el sol.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top