[Per Iñaki Pardo Torregrosa, periodista]
Un professor universitari es queixava de l’hegemonia de la comunicació en la política actual. “Abans es feia política i després es comunicava, ara ja no”, lamentava. Vivim a l’era de la campanya permanent i del mercantilisme del discurs polític, amb el vot del ciutadà com a divisa de canvi. Tot es fa –més aviat s’anuncia– amb les urnes com a condicionant. Una situació que “falseja la realitat” i “desplaça el discurs”, tot bloquejant el diàleg i la deliberació pública essencial per a la democràcia, en paraules de Beatriz Gallardo-Paúls, catedràtica de Lingüística.
Ara el relat és el pal de paller de la política. A banda d’això, s’ha d’afegir un altre ingredient al nostre cas. Part de l’ecosistema català viu des de la tardor del 2017 en una situació esquizofrènica. La CUP, en el ple d’investidura de Jordi Turull, va definir molt bé el marc en què estem instal·lats, que ens porta sovint problemes i tensions absurdes i estèrils: “Simbologia republicana i autonomisme legal”, amb un xantatge emocional constant.
I ara ve el mal dels nostres dies. Tot segueix igual en temps de la Covid-19 tot i la proliferació de profetes d’una apocalipsi parcial que havia d’afectar la nostra forma de viure fins al febrer del 2020. Els dirigents no han deixat escapar en cap cas l’aparador mediàtic i la possibilitat de desgastar els seus contrincants amb motiu de la crisi. I això ha succeït a totes les institucions tot i les promeses de lleialtat i els discursos buits sobre la responsabilitat, des dels ajuntaments fins al govern de l’Estat, ja sigui amb un hospital de campanya (com a Sabadell), amb la compra de material sanitari o la situació a les residències.
La crispació també ha arribat als científics, als panells d’experts o a la forma de fer el recompte d’èxitus. De fet, una enquesta recent del Centre d’Estudis d’Opinió sobre la pandèmia preguntava també pels sentiments nacionals, de manera que es podia traçar la correlació entre els que valoraven més la gestió de l’Estat o de la Generalitat i la seva identitat.
A mesura que els indicadors sanitaris han millorat, la gestió de la crisi s’ha relegat a un segon pla i la prioritat torna a ser la contesa electoral, amb les habituals hipèrboles, les mentides i els mecanismes de victimisme o confrontació. Adeu, apocalipsi. Adeu, canvis estructurals.
Aquesta situació potser reforça els ja convençuts –si algú vol creure una cosa, la creurà; la cambra de ressonància és implacable–, però crea confusió a part de la població i inclús malestar. M’explicaven que una directora d’escola està farta de sentir titulars sobre com es retornarà a les aules –sense que sigui oficial– i l’allau de preguntes que rep dels pares dels alumnes anunci rere anunci. Pot semblar un exemple absurd, però escenifica el problema de comunicació i l’estratègia que opera de fons.
Però n’hi ha més, d’exemples. Hem vist la Generalitat anunciant mesures que no pot aplicar per manca de competències a causa de l’estat d’alarma, marcant sempre perfil propi. I, per moments, semblava que més que gestionar la crisi el que volien a Palau era tenir raó. Només calia veure els missatges dels dirigents si s’assumia una de les seves peticions. Aquesta forma de comunicar –de fer política– ens porta a discursos fora de la realitat, com demanar a la vegada l’exempció de tributs i una renda universal, i crea una bombolla on no existeix l’autocrítica.
Tampoc el govern central queda impune. El president anuncia els dissabtes un seguit de mesures que encara no ha pactat ni amb els grups del Congrés ni amb els líders autonòmics, els quals es queixen que surti primer a la televisió i després es reuneixi amb ells i amb els partits si escau. És el millor exemple del que dèiem. Primer explico el que vull fer, després veig com ho faig. A vegades se’n surten. Però, al nostre dia a dia, les persones que venen fum tenen problemes i, sobretot, en creen.
