Encaixada de mans
Inicialment es va fomentar molt la salutació amb el colze, però només cal sortir al carrer per veure que no s’ha convertit en un gest gaire habitual. Directament, no hi ha ni encaixada de mans ni acostament de colzes.
Els dos petons
Sembla que s’han acabat, almenys a curt termini. Moltes dones expressen satisfacció, pel fet que els homes els deixin de saludar amb petons en els àmbits laborals (que consideren intrusiu).
Rentar-se les mans amb freqüència
L’hàbit que s’allargarà a curt termini. Està per veure si quedarà per sempre més. En general, es dona per fet que hem desenvolupat una certa hipocondria sanitària.
Les sabates, al replà o l’entrada de casa / LLUÍS FRANCO
Portar mascareta
Portar-la ja és, en si mateix, un símbol de separació simbòlica. “No te m’acostis”… Caldrà respectar la distància física que cadascú vulgui aplicar-se.
Del ‘poli’ de balcó al ‘poli’ de carrer
La sospita mútua. Cal evitar convertir-nos en els jutges del que fan els altres. Altres tenen la seva ciscumstància.
Sabates al replà de casa
O just a l’entrada. Per no entrar-hi la brutícia que acumulen les soles de les sabates.
Fer cua ordenada
Com si fóssim a Anglaterra. Evitarem les aglomeracions. Ja es veu a estampes com la Renfe o els Ferrocarrils, en què es manté la distància entre persones.
Els guants no s’han acabat de consolidar / LLUÍS FRANCO
Conversar a la fresca
La cordialitat amb el veïnatge. Seguirem saludant-nos amb amabilitat o tornarem ràpida- ment al ritme frenètic?
Síndrome ‘de la cabanya’
Les persones que prefereixen no sortir de casa, tot i poder fer-ho. Entre la gent gran, majoritari per la por a contagiar-se, ja que són el grup més vulnerable. Entre part de la gent jove i adulta, s’ha revalorat un ritme de socialització molt menys intens.
Fer vida pel telèfon mòbil
O la intermediació digital de les relacions, escenari al qual –de fet– ja caminàvem a pas veloç.
Estampa al Mercat Central, ahir / LLUÍS FRANCO
