[Per Joan Cuevas, cap de projectes de la Fundació Bofill]
Per què fracassen els municipis? És una pregunta pertinent, perquè ja abans de la irrupció del coronavirus sabíem que vivim en una societat (sabadellenca, catalana, europea) en què alguns aspectes rellevants grinyolen. Indicadors de pobresa massa elevats, un increment constant de les desigualtats, i amenaces importants com el canvi climàtic.
Aquest context amenaçador no ens ha de portar de manera inevitable al fracàs, però sabem de municipis que no han sabut trobar el seu camí. El cas extrem seria Detroit als Estats Units, però podríem fer una llista molt més llarga de municipis que, tot i no haver caigut en el fracàs absolut, no han acabat de trobar el seu camí.
Quins factors poden fer fracassar un municipi? Daron Acemoğlu i James A. Robinson, dos economistes, van escriure el 2012 el llibre Per què fracassen els països?. De les seves conclusions, encara que es parli de països, en podem extreure aprenentatges que apliquin a un municipi com Sabadell. Els elements que ens poden fer fracassar: la manca de pluralitat política, la manca de consensos de ciutat, les altes desigualtats econòmiques, la manca de respecte per regles del joc polític i econòmic, i finalment, la incapacitat de les institucions públiques per fer efectiu el que es decideix conjuntament.
Què és necessari per afrontar una crisi? Justament a finals del 2019, Jared Diamond va treure el llibre Crisis, en què analitza els factors clau perquè persones i països puguin superar una crisi. Alguns dels factors que podrien aplicar com a municipi: reconèixer de manera conjunta que el municipi pateix una crisi, acceptar la responsabilitat d’emprendre canvis en lloc de culpar factors externs o llançar-se al victimisme, determinar un conjunt abastable de palanques que cal canviar per superar la crisi i no quedar bloquejats, identificar altres municipis d’èxit per copiar polítiques, o tenir la suficient paciència i tenacitat per arriscar-se a implementar canvis.
La sensació no és que la crisi de la Covid-19 ens hagi espatllat un projecte de societat d’èxit. Més aviat és que aquesta crisi ha fet aflorar debilitats profundes, que tard o d’hora haurien aparegut. Què fem davant d’això? Fem veure que aquests problemes en realitat no són tan greus? Els utilitzem com a instrument de batalleta partidista? O fem cas d’aquests referents, i mirem d’aprofitar les debilitats que han aflorat per canviar-les amb valentia i serenitat?
Cal anar més enllà d’una diagnosi discursiva que ens aclapari i, per tant, cal prioritzar quines són les palanques de canvi. Hem de deixar-nos de plans replets de petites millores que no ens fan saltar d’escenari. Hem de deixar-nos de no voler obrir patates calentes per por a prendre mal.
A continuació, assenyalo tres debilitats profundes i no exemptes de polèmica que impedeixen construir el futur que realment volem, especialment al nostre municipi. Segurament en podríem trobar alguna més. La qüestió és començar a debatre’n en obert i sense pors.
Primer: el sistema actual configura una societat amb una capa massa gran de població amb baixa qualificació. En el context europeu tenim molts universitaris (cert!), però som campions de població poc qualificada i abandonament escolar. Això no és només una limitació econòmica bestial, sinó que incrementa les desigualtats socials i configura una societat poc crítica. No és culpa de les persones: cal que les institucions assumeixin aquesta responsabilitat.
Segon: el teixit econòmic que hem construït entre tots no ens acaba d’agradar. I és normal que sigui així. Les polítiques de lideratge econòmic són massa febles, estan dotades de poca intel·ligència, són massa rígides, i poc estratègiques. L’articulació entre formació i ocupació podria millorar moltíssim. Sembla que tot són problemes. També aquest àmbit cal canviar-lo a fons.
Tercer: tenim unes estructures administratives barroques i ineficients que bloquegen el desplegament de polítiques ambicioses. No és un tòpic: tenim un greu problema com a país, i encara més com a ciutat. Tenim unes administracions públiques que malden per fer créixer professionalment els seus treballadors, que renuncien a l’ús de mecanismes d’intel·ligència, que es resguarden en funcions antigues i mecàniques.
Ens hi posem? Però no s’hi val a dir “ja ho estem fent”. Cal sortir de l’autocomplaença i plantejar canvis de profunditat.
