[Per Manel Camps Bòsser, periodista]
Fa uns dies, parlava amb un bon amic de l’origen del qualificatiu tallarets aplicat als creualtencs. En el transcurs de la conversa em va explicar que el president Jordi Pujol, una vegada, essent president, va oferir el seu cotxe oficial a una periodista de Sabadell que treballava a Barcelona per tal d’apropar-la a la seva ciutat, atès que ell s’hi desplaçava per assistir a un dels seus múltiples actes oficials. Durant el trajecte que van compartir –segons m’explicava el meu amic–,un dels temes de conversa que van tenir va ser, precisament, aclarir quin era l’origen del malnom que els sabadellencs aplicaven als habitants de la Creu Alta, perquè el president també n’era coneixedor. Una anècdota curiosa que desconeixia i que m’ha fet pensar en el Pujol style i en els 90 anys que ara compleix.
Amb els condicionants històrics i el país i la societat que teníem quan va accedir a la palestra política i li va tocar governar, Jordi Pujol i Soley passarà a la història com un polític de primera magnitud amb el qual molts vam créixer i ens vam sentir identificats. El seu discurs, bel·ligerant amb Madrid, però alhora constructiu i enfocat a fer un país millor, rigorós en tot, ric i socialment avançat, atreia. Enmig de la grisor imperant, parlava clar i català, i ens agradava. El vèiem un polític amb visió de país i d’Estat, d’un Estat que ell sempre ha volgut modernitzar i del qual en coneix molt bé les filies i les fòbies. Una persona que va saber-nos liderar en un temps clau i que sempre ens ha representat molt bé arreu del món.
Més enllà del polític, Jordi Pujol és també digne d’admiració pel compromís personal que ha tingut amb el país al llarg de tota la seva vida. N’ha fet la seva causa i obsessió. Una personalitat excepcional amb un bagatge cultural inabastable i una manera de ser i de fer ben característiques –el Pujol style– que han sintonitzat sempre amb una majoria dels catalans, persones que hi han confiat ulls clucs, sobretot durant els 23 anys que va governar Catalunya, diverses vegades amb majoria absoluta. Dues dècades i escaig que van ser determinants en la recuperació de la nostra identitat i qualitat de vida, perquè una part important del que tenim avui els catalans –encara que mig intervingut tot plegat–, i que en podríem anomenar –amb la vènia– estructures d’estat, es va fer realitat o es va començar a forjar essent ell president, sovint gràcies a allò tan pujolià del peix al cove.
L’home i el president que va marcar una època de la nostra història viu allunyat de la vida pública en el seu món petit barceloní, envoltat de la família i les amistats més pròximes, fent penitència per la confessió que va fer fa gairebé sis anys, la de la famosa deixa no declarada del seu pare, que a tantes persones va sorprendre i decebre. Va ser un cop molt fort i sap molt greu, però, per sobre de tot, si més no per a molta gent, sempre surarà el Pujol que, per primera vegada a la nostra vida, va fer-nos sentir un país i una nació amb la voluntat decidida de ser. Aquesta voluntat de ser i de persistir malgrat les dificultats que ell va saber-nos encomanar és el que ens ha portat on som i un dels seus llegats que avui toca recordar.
