[Per Manuel Robles, regidor d’Educació]
Si ja no hi havia prou famílies en situació de vulnerabilitat, només ens faltava la Covid-19 per acabar d’agreujar-ho. Aquests dies s’està parlant molt de bretxes socials, desequitats, desigualtats. Però aquest debat s’arrossega des de temps immemorials. Canvia la forma però no el fons. La fórmula és molt senzilla: pobresa és sinònim de desigualtats.
S’ha escrit molt sobre pobresa i desigualtat i s’ha legislat al respecte. En seria exemple la Llei 12/2009 del 10 de juliol d’Educació, que establia que l’alumne té dret a rebre una atenció especial si es troba en una situació de risc que pugui conduir a situacions de desemparament. O la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència.
Així mateix, el primer dels 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’ONU en l’Agenda 2030 es refereix a l’erradicació de la fam i la pobresa, tot emplaçant les administracions a aplicar polítiques per reduir les desigualtats socials. I l’any 2016, el Parlament de Catalunya va dedicar un ple monogràfic a la pobresa infantil i es va comprometre a aplicar 274 mesures d’emergència.
Són algunes pinzellades legislatives, a tall d’exemple, a banda del que es preveu a la Constitució, l’Estatut i tantes altres normatives del nostre marc legal.
Tot i això, un informe d’Unicef apunta que a Catalunya el 28,6% dels nens i nenes es troben en risc de pobresa. Una de cada quatre llars amb infants està en risc de pobresa i en el cas de les famílies monoparentals, el percentatge es dispara al 40%. En tot cas, les dades a Catalunya són pitjors i queden lluny de la mitjana europea. Resulta evident, doncs, que hi ha molta feina al davant.
La crisi del 2008 i les retallades en Educació van generar un desequilibri social important. Això sumat a la pandèmia actual ens ha allunyat molt d’un model públic de protecció social que refermi i ampliï les bases de l’estat de benestar i que sigui capaç d’erradicar la pobresa estructural de la societat i reduir les desigualtats. De aquellos barros vienen estos lodos.
Cal frenar la pobresa infantil. Estem parlant de cobrir unes necessitats bàsiques dels infants, una competència directa de l’administració autonòmica. Ara, més que mai, cal reclamar actuacions per trencar aquest cercle, ja que la inacció és la millor manera d’augmentar desigualtats.
En aquest marc, una de les mesures de la Generalitat davant la Covid-19 va ser garantir la continuïtat de les beques menjador a través de targetes moneder que va fer arribar, mitjançant les administracions locals, a les famílies amb infants becats. Targetes que s’actualitzaven automàticament durant l’estat d’alarma. L’última recàrrega corresponia a un període de 20 dies laborables que acaba el 19 de juny, curiosament l’últim dia de curs escolar.
Entenem, doncs, que acabat el curs i l’estat d’alarma, acaben també les necessitats alimentàries de 5.353 escolars que rebien aquest ajut i la responsabilitat competencial de la Generalitat? Els infants a l’estiu ja no tindran necessitat de menjar?
La Generalitat declina responsabilitats. I no serveix l’argument que sempre s’ha fet així perquè la situació és ara, si cap, encara més greu. Ara seria el moment de fer nous passos per invertir el binomi pobresa-desigualtats per avançar cap a un país més just i equilibrat. O a partir d’ara els infants de tothom han passat a ser els fills i filles dels altres?
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
