ESPORTS

L’OAR Gràcia celebra els 50 anys del seu últim ascens a la màxima categoria

Tres protagonistes de l'ascens amb la foto de l'equip de l'any 1970 / Lluís Franco

Mig segle. L’OAR Gràcia celebra aquest diumenge els 50 anys del seu últim ascens a l’elit de l’handbol estatal després de superar al Seat madrileny en una promoció que es va decidir a la mítica pista gracienca del carrer Permanyer. Ho recordem amb alguns protagonistes d’aquell duel històric, el tècnic Josep Olalla, Toche, i els jugadors Martí Sala i Tomàs Fernández. Tots coincideixen en un missatge: “Érem un grup d’amics que vam gaudir jugant a handbol i això va ser la clau de l’èxit”.

La temporada 1962/63 es podria dir que l’OAR Gràcia va tastar per primer cop l’elit de l’handbol quan s’estaven fent els primers intents per constituir una lliga nacional. Els participants procedien de campionats provincials. En un grup de quatre equips va acabar segon, per darrere de l’At. Madrid. Tot i la seva bona trajectòria va decidir tornar a la categoria provincial un any després. Un ascens com a tal és el que es va viure el 21 de juny de l’any 1970. L’OAR Gràcia-Danfoss –el patrocinador era una empresa danesa del ram metal·lúrgic– es va imposar en la promoció al Seat madrileny que defensava la seva plaça a Divisió d’Honor. Els graciencs van perdre en el partit d’anada per 22-20 i a la pista sabadellenca del carrer Permanyer, plena a vessar, es va produir la remuntada amb una clara victòria: 26-18.

Per arribar a aquella cita decisiva, l’OAR va acabar segon de la lliga regular i en una segona fase de quatre equips també va signar un segon lloc, per darrere del Vallehermoso que va pujar directament. Això el va conduir a la promoció que guanyaria amb certa comoditat. “El partit jugat a Madrid, tot i perdre per dos gols, va ser molt equilibrat i no vam notar cap sensació d’inferioritat”, recorda Martí Sala, un dels protagonistes del duel fa 50 anys. I afegeix: “de fet, a la tornada ells es van avançar a l’inici de dos gols i el desavantatge total es va eixamplar a 4, però ja havíem remuntat l’eliminatòria abans del descans (12-8) i a la segona part vam ser molt superiors. El record és molt emocionant”.

Protagonistes d’aquella promoció de fa 50 anys / Ll. Franco

Un dels seus companys va ser Tomás Fernández, llavors un jovenet que precisament estava destinat a Madrid per fer el servei militar. “Va ser una sort per a mi. Els companys em van portar la bossa amb l’equipació, em vaig canviar, vaig jugar i tornar a la caserna. Per la tornada em van concedir un permís i vaig viatjar en un tren Talgo”, explica com si fos ahir. Per cert, els desplaçaments de l’equip es feien habitualment en cotxes particulars dels mateixos jugadors. “Arribàvem al destí en diferents horaris”, recorden el Martí i el Tomàs, autèntiques enciclopèdies vivents parlant d’handbol i el seu estimat OAR.

UNA PINYA
Tots dos coincideixen a l’hora de donar una de les claus d’aquell èxit. “Érem un grup d’amics, molt joves, que gaudia moltíssim jugant. Tots érem fets a casa i del barri”. En aquest punt, però, el Tomàs matisa que “jo era l’únic que no vivia a Gràcia sinó a la Creu Alta i venia caminant a entrenar. Era una mica l’oriundo del grup, però em van acceptar molt bé”. De fet es convertiria en un dels presidents de l’entitat. Aquesta pinya va ser molt important i s’ha mantingut amb el temps. Encara ara es reuneixen per fer trobades i sopars. No hi són tots perquè pel camí ens han deixat Rogelio Valls, Miquel Buxó i Jaume Torruella, qui es va convertir en peça decisiva: 10 gols a Madrid i 11 a Sabadell, o sigui 21 dels 48 que va anotar l’equip. “El Jaume era una màquina de fer gols, era imparable. I també teníem un porter, Andrés Rovira, amb unes qualitats molt especials: ara ho tindria cru per jugar perquè no destacava per la seva envergadura, però tenia una intuïció impressionant i s’anticipava sempre al rival. Els estudiava i sabia por on tiraven. Parava per intel·ligència”, subratlla el Martí.

Així ho confirma també l’entrenador d’aquell equip, el mític Josep Olalla, Toche. “La veritat és que els jugadors es coneixien tots molt bé i jo havia sigut company d’ells. Això afavoria la meva feina i no calia donar gaires instruccions”, recorda. “El nostre joc es basava en el contraatac. Érem un equip de córrer molt”, remata el Martí. El factor pista també va influir. Com diu el Tomás, “el carrer Permanyer feia goig. Va ser un festival d’autoritats, entrenadors, federatius… Una passada! El públic es va bolcar, era l’època gloriosa de l’esport sabadellenc i l’handbol estava en el seu punt àlgid. La temporada següent Sabadell va tenir dos equips a la màxima categoria: nosaltres i el Centre d’Esports”.

SENSE PISTA… I SENSE TORRUELLA
L’ascens va ser molt celebrat, però l’OAR Gràcia només va poder gaudir d’una temporada entre els grans de l’handbol estatal. A més de topar amb grans equips de l’època com l’At. Madrid, Granollers, Picadero o Marcol de València, es va trobar amb dos problemes afegits: la pista i la baixa de Jaume Torruella. “Aquella temporada va entrar en vigor la normativa de jugar en pista coberta i la nostra no ho era. Ens vam haver de traslladar a la pista del Cervantes on jugava el Centre d’Esports. Allò ho vam notar, però encara més important seria l’absència del Torruella per culpa del servei militar. Ens vam quedar sense el millor jugador en una categoria superior que es començava a professionalitzar”, expliquen.

En aquella època era difícil fitxar d’altres equips. “De fet, nosaltres teníem pactat el fitxatge d’un jugador del Sant Quirze, Santamaria, i al final no es va poder dur a terme per les pressions del seu club”. L’OAR, tot i competir en molts partits, no va poder evitar el descens i començaria una etapa complicada. Va ser l’inici d’una davallada de l’handbol local. El Sabadell també va perdre la categoria tres anys més tard.

Comentaris
To Top