[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Els darrers dies s’ha presentat públicament una nova iniciativa de debat i reflexió: l’Institut Sobiranies.cat, liderada pel sabadellenc Xavi Domènech i el vilanoví Quim Arrufat. Només sortir hi ha hagut una allau de crítiques al projecte. Ho trobo inaudit. Creia que aquest tipus d’efecte era una cosa del caràcter sabadellenc. De fet, quan vaig escriure el llibre Sabadell destil·lat, que eren un seguit de reflexions sobre el caràcter de la ciutat, deia que un dels trets que ens definien era aquest vici: “Aquí, quan algú té una idea, automàticament en surten deu que plantegen que el primer que cal fer és acabar amb aquella per- sona i aquella idea, en comptes de generar una sana competència. Aquest, potser, és el nostre problema fonamental per afrontar el futur, perquè fa que no s’expressin en positiu les pròpies energies que la ciutat genera. Fa a més que manquin projectes, i si no hi ha projectes, les energies es malgasten. Un sabadellenc abans de tirar una idea endavant s’ho pensarà mil vegades, no per la dificultat del projecte, sinó per les dificultats que li generarà en la seva vida quotidiana la reacció dels altres sabadellencs”. Bé, en aquell moment, Joan Manuel Tresserras, que va tenir l’amabilitat de prologar-me el llibre, em va dir que els vicis de la ciutat eren en realitat els vicis de Catalunya. El projecte Sobiranies.cat n’és un bon exemple. Un grup de gent progressista i lliurepensadora d’entre 25 i 45 anys, amb alguna excepció generacional, volem tirar endavant un institut de pensament. Volem fer cursos, activitats de reflexió i debat i una revista digital. Tampoc n’hi ha per tant!
A mi em diverteix veure com molts periodistes i opinadors volen explicar coses que són molt lluny de la voluntat dels protagonistes. Que si és l’embrió d’un nou partit polític, que si és la darrera maniobra de Jaume Roures, que si és un projecte per acabar amb l’independentisme, que… No en feu cas, aneu directament al web i llegiu i mireu el que hi ha i feu-vos una opinió sense intermediaris. Si us agrada, oli en un llum, si no, busqueu un altre espai de reflexió, potser us acaba agradant la FAES, no passa res, el món està ple de gent molt diferent, perquè així ho va voler Déu nostre senyor.
Com deia, s’ha criticat aquest institut de voler ser un nou espai polític. No ho és, és una cosa pitjor. Crec sincerament que abans de l’espai de la política hi ha d’haver un espai de reflexió i debat. I és aquí on iniciatives com aquesta tenen sentit. Potser dec ser el darrer idealista de la política, però crec que en el fons el que mou el món són les idees.
És necessari que posi exemples sobre la desorientació brutal que té avui el país? De la manca de capacitat d’anàlisi de quina situació tenim? De les contradiccions i manca d’idees i projectes?
Bé, no us penseu que la desorientació és només de la dreta, ataca totes les esquerres, siguin indepes o no. Siguin moderades o siguin més radicals. I això val per a tot l’ampli ventall de l’espai ideològic català. Aquí no se’n salva ningú. De fet, el més desorientat és el rei Felip VI, que encara no entén l’extraordinària onada de republicanisme que inunda la societat espanyola. Com que no té un Think tank o si el té, només hi ha desorientats dogmàtics, va donant pals de cec amb una sobreactuació tan patètica que encara el fan ensorar més.
Podria posar mil exemples de la desorientació de l’esquerra catalana, però per això ja hi ha La Vanguardia sencera per explicar-ho. Que hi hagi gent que tingui l’atreviment de pensar i escriure hauria de ser sempre una bona notícia. Les bones idees no surten del no-res.
Com va escriure un 3 d’octubre però del 1857 Gustave Flaubert: “Finalment, vaig ser atacat pel govern, els sacerdots i els diaris. No falta res per al meu triomf. Ah! Quins cretins més que cretins, nom de Déu!”.
