Les fogueres cada vegada, il·luminen menys la nit santjoanenca. L’any passat van ser 7, per les associacions de veïns de la Creu Alta, les Termes, la Plana del Pintor, la Serra d’en Camaró, la Creu de Barberà, Gràcia, Covadonga i el Torrent del Capellà, a més de la del teatre El Ciervo.
Enguany seran zero, a causa del coronavirus. Tot i així, les entitats -acompanyats per l’Ajuntament- estaven en procés de remuntada. Òmnium reconeix que l’objectiu per enguany era doblar els focs i arribar a 14 punts. Haurà d’esperar a 2021.
Imatge d’arxiu de Jaume Barberà / D.S.
I és que, en el fons, el que pretenen és aturar el llarg declivi de les fogueres, que en els anys 50, 60 i 70 va aconseguir el màxim esplendor (després dels tristos 40 i els moderns 80).
Per posar un exemple proper: Barcelona va muntar l’any 2019 un total de 24 fogueres (almenys oficialment), mentre que en els anys 70 s’hi van arribar a declarar 842.
Fins a 5 per barri
Tant és així que la ciutat de Sabadell va arribar a tenir-ne més d’un centenar, tal com explica l’historiador local Jaume Barberà. “N’hi podia haver fins a 5 per cada barri, tot i que al centre un poc més difícil”, diu. “Barris com Can Puiggener i Campoamor potser en tenien menys inicialment, perquè no era tradició entre les persones migrades, però després s’hi van afegir de valent”, afegeix.
Barberà destaca, sobretot, el paper cabdal que tenia la festa per la canalla. “Pels nens de llavors, els dos dies més importants d el’any eren Reis i Sant Joan”.
De fet, era habitual que la canalla dediqués els dies o setmanes prèvies a Sant Joan a la recollida i amuntegament de mobles vells i fustes per cremar. “Ara bé, te l’havies d’amagar, perquè hi havia dues guerres més: Evitar que un altre grup de nens te l’encengués abans d’hora o te la robés”.
En la ciutat dels telers i drapaires, no era difícil trobar combustible: Coves, fustes, mobles vells… I tot allò que a aasa es guardava sota la benedicció “ho cremarem per Sant Joan”.
Adéu a les pandilles
Però aquesta cultura infantil de carrer està desapareixent. Tant és que li diem colles, kuadrilles o pandilles. On han quedat aquells grups d’amics que jugaven plegats al carrer de sota casa seva sense preocupacions?
També s’ha produït una desaparició de la cultura adulta de carrer. Com ara la pèrdua d’una tradició tan nostrada i mediterrània com ara prendre la fresca: Treure la cadira a la vorera i seure en cercle per conversar en veïnatge en les nits d’estiu.
Però poc a poc, el valor social d’aquest tipus d’actes col·lectius ha disminuït. I les fogueres han deixat d’il·luminar la ciutat.
