La nominació de millor atleta del segle XX podria valdre per resumir la trajectòria de Carme Valero en el món de l’esport. Però va ser quelcom més que la guanyadora de dos títols mundials de cros o la primera dona que va participar en uns Jocs Olímpics. Es considera plenament sabadellenca, tot i que va néixer a Terol, a Castelserás, gairebé per casualitat: “Allà hi tinc família. La meva mare embarassada va anar-hi per visitar la meva germana que estava malalta i vaig néixer jo”. Després, els seus pares es van traslladar per feina a Montflorit i a Cerdanyola i definitivament a Sabadell. “Sense el seu suport hauria estat impossible la meva carrera atlètica”, subratlla.
El seu segon pare, esportiu en aquest cas, va ser Pep Molins. Amb 13 anys la va reclutar per a la Joventut Atlètica Sabadell (JAS). “Jo veia que corria més que tots els meus companys d’escola i em passava el dia corrent pel carrer. Ho portava a dins. El primer dia a la JAS només em van deixar córrer 20 minuts i em vaig posar a plorar”, explica. La seva primera prova, encara amb 13 anys, ja va ser la mítica Jean Bouin. “Ho vaig fer sense llicència i suplint una noia que es deia Teodora Rodríguez”, recorda.
La seva trajectòria seria meteòrica, culminant amb els títols mundials de Chepstow i Düsselford amb només 21 i 22 anys. El ressò mediàtic d’aquells èxits va ser espectacular i la Carme va desplaçar l’esport rei a les primeres pàgines d’una revista tan futbolística com Don Balón. Ella també ho va aprofitar per defensar l’esport femení en uns temps molt complicats. Va protagonitzar durs enfrontaments amb la Federació Espanyola. “En el meu primer títol em vaig parar durant la cursa i li dic al cap de l’equip nacional: ‘Aquí tienes a las mujeres culonas y pechugonas’. Era el comentari que ell havia fet servir hores abans sobre les atletes espanyoles, donant per fet que no tenien nivell”, explica.
També és famosa la frase “pónte una falda i ve tú a correr” al seleccionador després que dubtés del seu estat de forma per anar a un Mundial. “Venia d’una lesió i de tenir la meva filla Carme i em van dir que si no guanyava el títol estatal, no hi aniria. Vaig guanyar i els vaig plantar”, diu. La seva espina clavada van ser els Jocs de Mont-real: “Tenia opcions de medalla, però la maniobra d’una atleta alemanya a la recta final em va deixar fora”.
Va començar a treballar, molt joveneta, a la botiga de Josep Molins a la Rambla. Després ha estat més de 40 anys al món de la banca i ha viscut l’esport des de l’altra banda a la Federació Espanyola amb Odriozola i el Club Natació amb Claudi Martí. “Em va tocar defensar coses que jo havia lluitat com a atleta”, assegura.
