[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Sabadell compta amb 4 greus problemes sobre els quals manca consciència i, per tant, voluntat de resolució.
Ciutat dormitori
El primer és la gran diferència entre llocs de treball a la ciutat i residents amb feina. Avui dia surten cada dia més de 20.000 persones a treballar a altres municipis. Aquesta xifra no compta els aturats, els quals, si troben feina, l’aconseguiran més a fora que a dins. Fa anys que estem perdent pistonada com a ciutat completa i cada dia som més ciutat dormitori. I no és un simple debat qualitatiu entre ciutat industrial o de serveis, és un afer de quantitat. Per superar aquest problema calen opcions valentes per a l’emplenament del sòl possible, per exemple de les naus buides del Ripoll, però sobretot cal una estratègia de ciutat oferta, de millora de la nostra capacitat d’atracció. No serem ni com els municipis de polígon industrial, ni com Barcelona, però podem ser un pol regional, sempre que ens tornem a reinventar. Una derivada d’aquest problema és la greu manca de recursos fiscals de l’Ajuntament, que és pobre. Aquest punt enllaça amb el segon problema.
Descapitalització
Sense inversió, una ciutat envelleix, no es renova, no es posa al dia. Passa a les cases i a les ciutats. Des de sempre, a Sabadell la inversió s’ha fet com un moment ocasional, d’excepció, en comptes de ser com una pluja permanent. Fou així amb les grans obres de l’era Farrés, com Parc i Eix, Ripoll, acompanyades d’altres com Can Roqueta, Plaça Espanya, Can Llong. Però després han seguit grans moments de sequera i en ells continuem.
La greu manca de recursos fiscals per a la inversió és un fet molt greu i desconegut. I les apostes per obtenir recursos exteriors: Estat, Generalitat, Europa… no són mai cap loteria, sinó el resultat d’un treball a llarg termini, d’opcions sòlides de projectes ben construïts. Ara som pobres de recursos i de projectes, i caldria tenir visió a mitjà i llarg termini.
Immobilitat social
En altres èpoques funcionava millor l’ascensor social, es renovaven els barris, es barrejava més la població… Avui, en canvi, consolidem guetos, barris envellits, joves sense habitatge, un centre sense ànima…
Aquest és un afer que afecta des del patrimoni d’habitatges fins a l’espai públic, ambdós entrelligats: ni renovem per dins, ni tampoc per fora i la perspectiva de ciutat dormitori ens fossilitza en un mal dormitori. La inversió i la diversitat de fronts haurien de ser un vector que no hi és. És greu a Torre-romeu o a Can Puiggener, com també als vells barris d’autoconstrucció o de blocs. I caldria sotraguejar aquests barris. Algú hi pensa? És un problema físic i social. Per exemple, escolar quan la gent fuig de l’escola del barri per tal de sortir de la condemna de marginació. I els estaments intenten alguna política socialment més àmplia? Absència total, només lleu assistencialisme.
Sense sector públic
Un estat modern compta amb sector públic. A Sabadell som perifèria pobra. Tenim l’Ajuntament i el Taulí. Res més. Ni institucions de l’estat, com a una capital de província, ni organismes potents de la Generalitat. Només comptem amb algunes excepcions universitàries, però res similar a Terrassa o Cerdanyola. Dos-cents mil habitants poden sostenir i beneficar-se d’un sector públic millor, com ja passa a Badalona o l’Hospitalet, per no citar les tres capitals provincials, menors que nosaltres. I del Taulí recordem que està molt maltractat, que no es correspon a la seva àrea ni població. Si hom no és aquella capital que caldria, llavors s’és, simplement, suburbi. Ens cal ambició de capitalitat.
I, no obstant això, una ciutat no s’inventa. Ni Sant Cugat, ni Cerdanyola, ni Mollet… compten amb el passat d’una revolució industrial com Terrassa i Sabadell. Que una ciutat no s’inventi tampoc no ens assegura res si no espavilem, perquè podem acabar en la degradació del nucli vell. La decadència, entesa com la nostàlgia d’allò que vam ser, només seria un vernís inútil, un engany, cap consol en la pobresa.
Aquests són quatre diagnòstics punyents per a una política local que no vol males notícies i prefereix mirar cap a una altra banda. Però la realitat és la que és: dura i concreta.
