JOAN MARCET

Una oposició útil

[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]

La democràcia, la democràcia política tal com l’entenem des de la seva expansió al llarg del segle XX, sempre ha comptat amb el concurs imprescindible dels actors polítics. Des de Stuart Mill a meitats del segle XIX, fins a Joseph Schumpeter en plena guerra mundial, des de Kelsen a Weber en els convulsos anys d’entreguerres, s’ha posat l’accent en el paper dels actors polítics per al normal funcionament d’una democràcia moderna. Joseph Schumpeter definia el mètode democràtic en la seva teoria competitiva de la democràcia, com “aquell mecanisme institucional per arribar a decisions polítiques en què algunes persones aconsegueixen el poder de decidir mitjançant una lluita competitiva pel vot popular”.

Així, després d’una contesa electoral, uns partits, i unes persones en nom d’aquests, se situen en posició de poder decidir sobre les polítiques que cal dur a terme, en funció de les propostes que han resultat guanyadores dins de la competició per obtenir el suport de la ciutadania. Els partits que no aconsegueixen el suport popular suficient i queden apartats del poder de decidir realitzen llavors la tasca important de control de qui governa i de bastir una alternativa política a la majoria guanyadora.

Aquests dos elements, exercir el control democràtic sobre el govern i oferir una alternativa o proposta política diferent, són la tasca principal del que anomenem oposició en un sistema democràtic. En qualsevol dels nivells institucionals, el que cal demanar a l’oposició és que realitzi amb eficàcia aquesta tasca, que sigui una oposició políticament útil.

Publicitat

Quan observem determinades actuacions dels grups de l’oposició, que semblen únicament destinades a erosionar i perjudicar la imatge del govern, que no serveixen per controlar les accions o decisions polítiques del govern, que no busquen oferir alternatives, cal considerar que ni beneficien les institucions, ni són útils al funcionament de la democràcia.

Diverses anàlisis del funcionament de les democràcies contemporànies han assenyalat que l’oposició acompleix determinades activitats que coadjuven al funcionament del sistema polític democràtic. En aquest sentit, en un estudi sobre el paper de l’oposició en el parlamentarisme majoritari (l’existent a la pràctica totalitat de països que tenim un règim parlamentari de govern), Isidre Molas apuntava que “els efectes del control parlamentari del govern s’ha desplaçat des de la cerca de la inestabilitat governamental immediata a la cerca del convenciment de l’opinió pública sobre la presumible bondat d’una alternativa personal i programàtica diferent”. D’aquí la mesura de la utilitat de l’oposició, que ha arribat fins al reconeixement de la figura del “líder de l’oposició”, que com tantes altres figures del parlamentarisme, té també origen britànic.

Aquesta reflexió de caràcter general es pot aplicar a tots els nivells institucionals, i també ens serveix per analitzar la bondat i eficàcia de l’oposició en el marc de la Generalitat –on l’oposició majoritària de Ciutadans al Govern s’ha mostrat molt ineficient i mancada de tota alternativa, contrastant amb una actitud més propositiva de Socialistes i Comuns– o en l’àmbit local sabadellenc, on una part de l’oposició al govern municipal es mostra poc útil, més preocupada per criticar i buscar sempre preteses irregularitats que a exercir un bon control de la gestió sobre la base d’alternatives programàtiques.

No és en la recerca de fer caure el govern de qualsevol manera i el més ràpid possible en el que cal centrar l’esforç d’una oposició raonablement útil, sinó en l’adequada combinació d’un estricte (i tan dur com calgui) control de l’acció política del govern i la construcció i difusió d’una nítida alternativa a aquest govern. En això rau la utilitat de l’oposició política.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top