El Sabadell afronta la seva quarta participació en un play-off d’ascens a la Segona Divisió A després de dos intents fallits i un èxit. Es podria afegir amb un asterisc la temporada 83/84 quan els arlequinats van pujar directament a la categoria de plata en proclamar-se campions del seu grup -amb la mítica victòria a Binéfar (3-4) a l’última jornada- en la seva primera participació en la Segona B. Llavors encara no existien els play-off. De fet, el primer sistema diferent per determinar els ascensos van ser les lliguetes a les quals accedien els quatre primers classificats de cadascú dels 4 grups.
El Sabadell es va estrenar en aquest format la temporada 2000/01. L’equip dirigit per Pere Valentí Mora va ser un exemple de regularitat i des del principi de lliga -que va començar amb dues contundents victòries al Nuevo Castalia (1-4) i a la Creu Alta davant el Mataró (6-0)- es va col·locar a una zona alta que mai va deixar. Això sí, va haver de lluitar fins a una última jornada d’infart per classificar-se. Un trepidant 3-3 al camp de La Magdalena davant el Novelda, amb més de 700 seguidors sabadellencs a les graderies, va assegurar el tercer lloc pel conjunt arlequinat.
Va quedar ubicat en un grup molt complicat, juntament amb Burgos, Ceuta i Ourense. El Sabadell va donar símptomes d’arribar just de gasolina i la derrota inicial a El Plantió burgalès (3-1) va marcar el camí. De res va servir el triomf sobre l’Ourense (1-0) o una gran reacció a O Couto (3-2). Una polèmica derrota a la Creu Alta contra el Burgos (0-1) marcada per la nefasta actuació arbitral -un gol legal invalidat a Diego Torres i un penal a Gago no xiulat- va significar l’adeu a qualsevol possibilitat.
La segona experiència (temporada 2008/09) tampoc tindria un final feliç, però el Sabadell va fregar la final per pujar a Segona A. L’equip de Ramon Moya es va classificar gairebé de rebot, gràcies a una impressionant ratxa de 10 victòries en 11 jornades a la segona volta. La primera va ser molt irregular i fins i tot el tècnic lleidatà va estar cessat durant unes hores en una situació atípica. El quart lloc final -rubricat amb el famós partit dels aspersors contra l’Alcoià a la Creu Alta- va enfrontar el Sabadell amb la Cultural Leonesa (segon). Un gol de Sergio Iglesias al Reino de León (0-1) va significar la classificació després de l’1-1 a terreny sabadellenc (gol del jove Raúl Pradas). El següent rival seria el Real Unión d’Irun, un dels campions perdedors. El 0-1 a la Creu Alta -Roberto Morales va fallar un penal- semblava gairebé decisiu, però al Stadium Gal d’Irun el Sabadell va fregar la remuntada. De fet, la va aconseguir: Jaume Berlanga igualaria l’1-0 inicial -d’un penal inexistent- i ja a la segona part, una vaselina de Joel Alvarez va entrar mig metre dins la porteria local. El porter Otermin, amb mig cos dins de la seva porteria, va rebutjar la pilota i el va convertir en un gol fantasma. Ni l’assistent ni l’àrbitre, el madrileny Enrique Ortiz Blanco, ho van voler veure i també es van empassar un penal al ‘Rifle’ Javi Rodríguez. Un robatori en tota regla que va provocar la indignació dels arlequinats i, sobretot, del llavors president Joan Soteras. El Sabadell s’hauria enfrontat al Real Jaén en la final per pujar. Mai sabrem què hauria passat.
A la tercera va ser la vençuda. La temporada 2010/11 semblava estar marcada amb la paraula ascens. Els tres fitxatges més mediàtics -el golejador Joaquín Sánchez, Alberto Manga i Raúl Rodríguez- gairebé no van tenir protagonisme i, en canvi, joves sense cap experiència a la categoria com Marc Fernández, el japonès Hiroshi i sobretot Isaac Cuenca -cedit pel FC Barcelona a última hora- es convertirien en peces claus en un equip amb el segell d’un tècnic també nouvingut com Lluís Carreras. Amb un estil basat en la possessió i el bon gust, el Sabadell va fer una feina de formigueta fins a proclamar-se campió a 4 jornades del final. Com a primer, va dilucidar l’eliminatòria directa davant una SD Eibar que partia com a teòric favorit. El 0-0 en una Creu Alta a vessar -amb més de 13.000 espectadors- va ser un bon resultat. A la tornada, a Ipurúa, amb el suport d’uns 300 seguidors perquè no es van concedir més entrades, el conjunt arlequinat, amb un gran De Navas, va saber patir els embats locals i va sentenciar amb un gol de Marc Fernández després de la millor i gairebé única acció lligada en atac. L’ara arlequinat Manolo Lanzarote va posar l’emoció amb l’1-1 i es van viure uns últims minuts d’angoixa i patiment màxim fins que l’àrbitre va xiular el final. El Sabadell tornava a Segona A 18 anys després. Festa grossa a Ipurúa, l’hotel de concentració a Vitoria i finalment, a Sabadell amb la rua amb bus i a la plaça de l’Ajuntament amb més de 5.000 persones.
Ara el Sabadell, tercer classificat del seu grup, es prepara per al seu quart intent. El més estrany i atípic de la història a causa de la pandèmia de la Covid-19. Es jugarà a porta tancada, en seu única a més de mil quilòmetres de distància i eliminatòries úniques, sense marge d’error. L’inici serà contra l’At. Madrid B el 19 de juliol a l’estadi Nuevo Mirador d’Algesires. Guanyar significaria accedir a la segona ronda del dijous 22 i la final està prevista pel diumenge 26 de juliol. Un camí llarg i complicat, però l’equip d’Antonio Hidalgo vol donar una gran alegria a l’afició i tornar a Segona A 5 anys després del traumàtic descens.
