Els viatges en el temps són possibles gràcies a bones novel·les com la darrera de la periodista Pilar Rahola, L’espia del Ritz. El llibre retrata la Barcelona de postguerra a través d’un músic francès jueu, Bernard Hilda, que es va convertir en espia de la resistència francesa a l’hotel on va saltar a la fama com a músic.
La idea parteix d’un article que va llegir a la revista ‘Sapiens’. Crec que ja havia sentit a parlar de Bernard Hilda com a jueu abans, però no tinc una memòria precisa, perquè no en vaig guardar res. Habitualment, els temes de jueus els guardo sempre. Quan m’enamoro del personatge i penso que en podria fer alguna cosa, és quan llegeixo el reportatge de Jordi Finestres a Sapiens, em va semblar fascinant la seva història, i va ser llavors quan vaig obrir la carpeta.
I a partir d’aquí? Vaig començar a buscar informació i a acumular-ho tot, vaig trobar moltes dades. Era el franquisme, la història personal del Bernard… la suma era bona. Ja quan escrivia Rosa de cendra tenia clar que la següent part de la història se centraria en els anys 40. A partir de l’article a Sapiens vaig adquirir les claus biogràfiques, i tots els elements surten o d’entrevistes amb el Bernard, de referències o de l’article a la revista.
Què ha sortit de tanta informació? Un llibre amb dos protagonistes. D’una banda, hi ha la Merceneta, el personatge de qui segueixo la saga familiar que vaig començar amb Mariona, vaig seguir amb Rosa de cendra i ara peta a L’espia del Ritz. Ella és una dona de l’alta burgesia que ajuda les xarxes d’evasió amb altres persones, i a través d’ella puc interpretar el franquisme i la situació que van viure les víctimes. L’altre personatge és Bernard Hilda, un jueu que s’escapa miraculosament de França passant pels Pirineus i aterra a Barcelona.
I quan hi arriba… Es converteix en un músic de moda. Acaba tocant el violí a l’hotel Ritz, on conflueixen soldats nazis, i li aplaudeixen les actuacions sense saber que ell és jueu. Tant el Bernard com la Merceneta són dues víctimes, i expliquen dues derrotes diferents. Això em permet parlar de les xarxes de salvació, de com s’ajuda la resistència des de la ciutat de Barcelona, però també dels represaliats franquistes, així com d’aquells qui ajudaven els jueus evadits.
En alguna ocasió ha comparat la Barcelona de l’època amb Casablanca. Sí, el Bernard era un músic, un supervivent i un resistent, però no era un espia com Humphrey Bogart, en absolut. Ell era un home que feia d’informant, com d’altres ho van fer a Barcelona per a France Libre i per al consolat vinculat a Charles de Gaulle. La ciutat era un autèntic niu d’espionatge, entre els aliats i els nazis. Només els alemanys, segons els papers desclassificats de la CIA, eren mig miler els col·laboradors nazis que eren a la capital, però també en altres punts de Catalunya, sobretot Girona. Hi ha un moment en què sí, Barcelona era Casablanca.
La informació de Sabadell, al Telegram del Diari de Sabadell
